DIBUIXOS

La primera classe que vaig donar tot just acabada la carrera de Geografia i Història - Història - Història Contemporània (Universitat de Barcelona, 1975-1979) va ser el setembre de la llicenciatura contractat a temps parcial al Col·legi Uni-tec, un centre privat ja desaparegut, amb el qual vaig tenir contacte laboral fins 1997, tancant l'establiment el 2010. Allà em vaig formar com a educador sempre en el camp de les Ciències Socials, en els grups del Batxillerat Unificat Polivalent (BUP) i Curs d'Orientació Universitària (COU). Va ser precisament en aquest darrer que vaig donar molts anys l'assignatura d'Història de l'Art. El repte, combinat amb els batxillerats 1 i 3, i la matèria també del COU d'història del món contemporani. Fer Història de l'Art suposava tot un repte atesa la meva trajectòria: durant els estudis universitaris, de 25 disciplines totes anyals només una i de primer curs era d'Història de l'Art.

D'adolescent, fins els setze anys aproximadament vaig ser un bon dibuixant. Eren els anys 1960' i el feixisme franquista iniciava la seva decadència amb el "desarrollismo", la desaparició de l'autarquia econòmica i l'entrada en liberalisme econòmic no polític. Tot en base a les inversions d'empreses estrangeres atretes per una mà d'obra emmordassada sense partits ni sindicats; unes remeses de divises substancioses que enviaven els treballadors des de l'Europa desenvolupada del Mercat Comú i altres països occidentals desenvolupats i de democràcia formal capitalista; i per últim també les divises que deixava un allau de turistes de classe baixa i mitjana també d'aquells lloc, instal·lats en el que es denominaria l'estat del benestar. La fam havia quedat enrere, el camp educatiu s'ampliava, i si l'habitatge a les ciutats industrials que creixien amb les migracions internes, era poc menys que barraquisme d'altura, molts obrers es podien fer una torre de segona residència on anar a passar el cap de setmana, en moltes urbanitzacions, moltes irregulars, i amb cases d'autoconstrucció. El clima d'eufòria s'estroncaria amb la crisi del petroli a nivell global de 1973, que hauria de ser gestionada per la incipient democràcia que va anar madurant -no sense entrebancs- des de la mort de Franco fins l'arribada del Partit Socialista al poder el 1982.

El cas és que jo ja treballava i estava emancipat, el 1981 vindria al món la meva filla, i el 1983 el noi. Jo havia dibuixat des de l'existencialisme, llegint llibres i revistes que duien a sobre una malenconia radical, conscient que la Guerra Freda (1945-1991) enfrontava dos sistemes, sense que cap d'ells (el capitalisme i el comunisme soviètic) realitzés masses adhesions entusiastes.

Per una estranya raó que encara no he esbrinat em vaig convèncer que la meva aptitud per al dibuix, no em duria a guanyar-me la vida; per la qual cosa el vaig abandonar i em vaig dedicar a altres tasques. Mai no m'he considerat un artista, el meu talen es va quedar a les beceroles. Ara decideixo fer públics aquells dibuixos que he emprat des dels 1960' en ocasions. L'ordre que seguiré és des de la neutralitat: els mapes; la figuració; i el pessimisme ambiental. Per acabar aquesta pàgina només col·locar un signe:

-oOo-

És com una floritura clàssica que s'aconseguia amb les màquines d'escriure manuals i elèctriques de l'era d'abans de la informàtica. Cap imatge, en homenatge a aquell adolescent que va reprimir una de les seves qualitats. Repeteixo:

-oOo-