DEFENSOR DEL LECTOR

El diari Ara te un defensor del lector, cosa significativa ja que no recordo cap altra com el de El País, quan el llegia ja fa molts anys, després em vaig passar a El Punt-Avui, pel mig he llegit El Periódico, regalat en el Club Natació Catalunya; i per descomptat La Vanguardia quan servia per trobar feina. Cap premsa comarcal, ni internacional. Més després del col·lapse del setmanari "Triunfo" quan Madrid era la capital de les esquerres; i Barcelona, la de les dretes de "Destino"... D'adolescent a casa compraven el diari cada dia, dilluns "La Hoja del Lunes", i la resta de la setmana "Solidaridad Nacional". La llegia el conjunt de la família, i es combinava amb les revistes del cor. I jo, la premsa esportiva, en el meu cas el "Dicen". Vaig tenir amics de ,la premsa de la tarda: "Ciero" i Tele-Exprés. D'educació en llengua catalana: cap, malgrat que al pis del barri del Clot on em vaig criar, cinc de sis membres parlàvem català i escrivíem en espanyol, era una cosa natural, perquè l'escola era nacional catòlica i privada (Germans Maristes de la Immaculada Concepció de Maria, sota la protecció d'un capellà refractari de la Revolució Francesa: Marcel·li de Xampanyat). No em queixo de cap de les escoles on he anat i vaig perquè sense ser un alumne de notable, arribava al bé. Sobretot després del canvi als 14 / 15 anys. Quan vaig fer el canvi definitiu vers les humanitats... i ja no vaig parar de llegir, seleccionant els llibres, i portant un exhaustiu control de la meva intel·ligència a partir de la lectura, i poc des de l'oralitat.

Aviat vaig escriure els infames poemes de joventut en una llengua que no és la meva, però no es nota gaire. Vaig fer una molt bona secundària a Uni-tec, on vaig conèixer la que és la meva dona, de formació "Rosa Sensat" i de girs gairebé exclusius del barri de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. Des de 1976 estem casats i tenim dos fills i un net i mig de camí. Agència de Viatges al principi, quatre entitats asseguradores durant 17 anys (una presó com qualsevol altre) i classes de professor de secundària a partir de 1979 a temps parcial fins el 1992 quan em dedico a l'ensenyament que no deixo fins la meva jubilació el 2021, amb més de 66 anys d'edat. Soc Llicenciat (paraula molt més bonica que la insípida Grau que no per curta i entenedora, no vol dir res). Llicenciat era la persona que l'Estat atorgava el monopoli del coneixement dels seus estudis superiors; amb la qual cosa, no calia demostrar res més que el que 25 assignatures anyals i 5 anys d'estudi, sense tesina feies a la Facultat de Geografia i Història, secció Història, Especialitat Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Tinc un escepticisme vital vers la Pedagogia, perquè pertanyia a una altra Facultat Ciències de l'Educació, Psicologia, etc.; i d'altra banda estaven el respectats Filòlegs. Era el Pla Suárez criticat aleshores pel Pla Maluquer que mantenia la poc consistent Facultat de Filosofia i Lletres. Aquí es van acabar els professors de llengua i literatura i els xamans de filologia, filosofia, llengües, etc. 

Llatí em vaig fer durant un any a primer, l'any de la vaga dels penenes. Podia haver fer anglès, però no en sabia ni en sé un borrall. I el francès que dominàvem la majoria es diluí tranquil·lament en la llengua d'Europa que diuen que és la Traducció. Atribuir al nacional - catolicisme no haver-me ensenyat anglès, es menysprear els esforços de ma mare i la meva dona perquè l'estudiés: cosa que vaig intentar però m'avorria. Quan vaig començar a escriure en català tenia vint-i-cinc anys i els meus primers alumnes em demanàvem que els hi corregís les faltes deles seus exàmens i treballs de COU i 3r de BUP. Jo callava i mirava de ser un autodidacta, car aviat vaig estar fart de seure en els bancs dels alumnes; i menys escoltar als pedagogs de com havia de fer les sessions a l'aula. Com que  amb dos anys de firmar actes et donaven el Curs d'Adaptació Pedagògica a nivell de sergent xusquero . La tria va ser fàcil, tot el que havia d'ensenyar era cosa de tres: el llibre, els meus alumnes i jo. La resta era puntualitat (la gran medalla dels catalans), assistència i permanència. Vull dir controlar que l'alumne no estigui pensant en el professor d'abans ni el de després. Fer-me valer com a Historiador i demostrar que en sabia. Cosa que va durar fins a la jubilació sense interrupció i amb els justos acomiadaments sempre dins de l'escola privada, on vaig reeixir en funció dels pistrincs que guanyava. Evidentment no en guanyava prou com sense ser amo-director. Cosa improbable, atès que durant el 17 anys de presó en assegurances, ja havia fet l'escalada fins el cim del no res. I els 8,5 anys de cap d'estudis de tarda en una acadèmia, em van convèncer de que manar és el mateix arreu: avorrit sobretot, consisteix en un exercici comptable de deure, haver i saldo. Cosa que sense ser res de l'altra dijous has de fer cada dia, per arribar a final de mes. Amb l'inestimable concurs de la meva dona, vaig superar a la tercera les oposicions el dia gloriós del 14 de juliol de 2005, festa gran a la Catalunya del Nord; i un punt de felicitat que no van superar ni el naixement dels meus dos fills. Vaig respirar tranquil, atès que des del 1992 només em dedicava a ensenyar (segons l'Honorable President de la Generalitat sr. Jordi Pujol y Soley, tots els manuals acabaven amb ell, i ha estat el gran benefactor de les Ciències Social més aviats a Catalunya) o a educar, segons l'esquerra més aviat líquida i despistada del país. Com que soc/era professor d'Història d'una forma axiomàtica tinc en la mesura que resisteixo l'isme del marxisme. Resisteixo dic, perquè de tant en tant penso que l'anarquisme en estat pur o diluït en sindicalisme és el millor per a prescindir dels administradors que no dels polítics, ja que aquests a Espanya són una colla d'advocats especialistes en la lletra petita des del ministeri de justícia que, llevat del de Igualtat, hauria d'existir més que en l'imaginari col·lectiu. 

No hi ha justícia perquè no hi ha igualtat, i aquesta proposta no es pot invertir. Els darrers vint anys de la meva vida laboral els vaig passar la meitat si fa o no fa a Rubí i l'altra a Santa Coloma de Gramenet, al barri de Si nguerlín. I vaig ser feliç en l'extraradi de la Barcelona que no reconec, malgrat haver tingut tots els domicilis, com he dit a Sant Martí de Provençals del "Desarrollisme" i ara al barri de La Salut de Gràcia. No m'identifico amb Barcelona només observant a la manera del sentit de direcció única de Walter Benjamin. He fet instituts a Barcelona: el Menéndez Pelayo, el Miquel Taradell, un del barri de Sants... i molts més a la perifèria, el més llunyà el d'Oliana, Aubenç, on gràcies a La Taurus, la canalla tenen una educació excel·lent, conec la Catalunya rural, però em quedo amb la perifèrica: la classes obrera preferent de Rubí i Santa Coloma de Gramenet. He estat corregint a La Mina i a La Bonanova; em quedo amb la Mina. Els seus habitants no estan desestructurats ni viuen en l'infern de la pobresa, crec sincerament (oh! oxímoron) que els desestructurats i pobres són els lacais de les patronals. Aquests viuen en l'autisme de demostrar que serveixen per alguna cosa més que fer el m... No em puc permetre els insults, ja que diuen que el món es divideix entre els educats i els mal educats, per descomptat aquests darrers sempre són els altres (que som nosaltres com cantava Ovidi Montllor) o simplement els altres com a enemic de tots el mestres de l'existencialisme: Sartre per davant i amb avantatge sobre Sorel, Heidegger, Kierkegaard versus Unamuno... i els materialistes de l'antiguitat. Encara hi ha algú a l'Ara que per fer-ho fàcil esmenta la tríada d'idealistes Sòcrates/Plató/Aristòtil. A mi em van ensenyar que aquests senyors es vàren carregar Demòcrit, Heràclit i Epicur.  I que Karl Marx amb el seu doctorat anti hegelià, els va lliurar a les clavegueres del pensament. Soc doncs dels bons materialistes perquè vaig tenir bons professors de filosofia que feien llegir, que explicaven poc de la seva vida i miracles; però s'emocionaven en classes magistrals.  Una classe magistral, amb o sense apunts és un exercici noble d'alienament vers el coneixement; i l'alumne espavilat que només és el que llegeix molt i parla poc,  sap apreciar i copiarà, imitarà o crearà alguna cosa de profit. Si  pot ser des del mateix moment en que escolta al professor. 

La recepta és tenir un bon manual  i és l'Ara una bona font per als estudiants. Sí, ras i curt, si bé el defensor del lector ha d'esmenar coses que no funcionen per defecte de les altres. Recentment ha sortit un suplement d'Economia separat com el de "Criatures" que té un nom bastant poc encertat: hauria de dir-se Ensenyament o Educació. Tractar de criatures als lectors del suplement és bastant ingenu, atès que els lectors són mestres i pares. És banal explicar-li a un infant que no tindrà pesquis fins els set anys i deixarà lliurament de tenir-lo a la medul·la de l'edat provecta: els esmentats 14/15 anys. Com a professor d'Adults en aules públiques de la Generalitat de Catalunya. Hi ha un seguit de màximes que he fet servir sempre. Primera, per estudiar a l'edat que sigui, no et fiïs de la teva parella: t'estimularà fins qque topeu amb qüestions domèstiques i professionals. L'alumna ideal és la vídua biològica o cultural. Els nets no li ensenyaran res de res, perquè tenen l'autosuficiència que els hi donen els pares. Segona premissa, deixa aparcada a casa la maleta dels drames. La vida suma comèdies, drames i tragèdies d'un manera aleatòria, i a ningú l'interessa el que et passa més que a tu mateix: l'emancipació de la classe obrera vindrà de la classe obrera, ni per dalt ni per baix (el lumpen). Una simple assignatura de drets humans i moviments migratoris, que es fa, no ha servit de gaire cosa. Si un hom explica Geografia i Història de dalt a baix ja n'hi ha prou. Per als adults no hi ha ètica ni religió, ni per descomptat educació física. Vaig estar en una escola avui seria il·liberal en que la nota d'ètica es feia a partir de la mitjana de les qualificacions de la resta de les matèries. Cosa quasi genial, doncs t'estalvies el moralista, i no diguem, el professor de religió. És fals que calgui fer història de les religions, ja que la metafísica o allò que no existeix i és qüestió de fe, no te cap sentit més que en una esfera de dreta i sobretot extrema dreta. I posats a mullar-me: vaig a favor d'Ucraïna, però també d'Israel, democràcia consolidada, i exemple del que pot fer un poble amb múltiples amenaces (a mi només em són balders els espanyols que s'ho creuen): Hezbolà, Hamas, l'Autoritat Nacional Palestina i els del golf de Pèrsic; a banda dels sonats que manen a l'Iran, en un règim confessional que històricament no existeix ja entre 1789 i 1924. Ja factors correctius, sí, ara els ultraortodoxes jueus aniran a disparar a matar, i deixaran llurs dones i famílies en la misèria. Avui en dia pensar en una escola cristiana, islàmica, jueva, indú o qualsevulla altra que demani només fe, és com a mínim cursi, ridícul. La religió no és cultura sinó una mena d'assegurança per si després de morir hi ha ànima. Ànima ve d'ànim, ganes de fer coses positives, i a les escoles confessionals s'anima a la deserció de la vida (sempre curta). 

Què fa malament l'Ara, en principi doncs no crear un suplement com cal del "Llegim" i no donar la mínima informació dels llibres a partir de la fitxa, per ex. remeto al Defensor del Lector a la meva pàgina NOVEL·LA HISTÒRICA o MATERIALS SOCIALS. Seguirà. 

El defensor del lector

Se li gira feina, primer per les errades ortogràfiques de l'edició digital;

Segon: per la manca de rigor a l'incloure mapes sense escala gràfica ni lineal, es pot parlar de metres a milers de quilometres;

Tercer, el pitjor, quan s'esmenta bibliografia no  se cita bé, simplificant el Codi Decimal Universal: cliqueu aquest enllaç

Quart, el rànquing de llibres, no és útil, potser per la ficció (inclou poesia i teatre?); però debades per la no ficció: s'empastifa amb llibres d'autoajuda i mediàtics de la imatge a la lletra escrita. Convindria establir un rànquing de llibres de text, des de 4rt d'ESO fins a segon de batxillerat, àdhuc cicles formatius de grau mitjà i superior . Ço es podria incloure en el suplement "Criatures", però ja he dit que té un nom no adequat: s'hauria de dir Educació, de 0 a 99 anys, incloent la formació permanent que tan bons resultats dona a Catalunya en les escoles d'adults públiques de la Generalitat, els Ajuntaments i el Depratament de Justícia a Presons.

Cinquè, ja que l'Ara pateix una crisi de creixement, fer un pas més enllà i crear un llibre d'estil, assessorat pel seu millor especialista el doctor Jordi Llovet i l'equip que ell consideri idoni. Altres crítics poden provindre de L'Avenç: Jordi Puntí, Julià Guillamon, Josep M. Muñoz, Imma Merino. I potser  una de les ments més lúcides de l'Ara: la Mònica Callol i Planas, que escriu molt bé...