CITACIONS / DEMOLICIONS
gràcies pare que tant m'has ensenyat
a estimar en silenci
a acompanyar en secrets
a combatre la mandra i respectar el mandrós
sempre tinc ganes d'abraçar-te!
i em sento molt abraçada per tu
aviat fas anys, espera'm per celebrar-ho!
Berta A. 3/02/2006
No he oblidat res, però qui viu en el passat acaba al museu. (Joan Daniel Bezsonoff)
La Història no ensenya res; es limita a castigar-nos per no aprendre les seves lliçons. (Vladimir Kliuchesky)
En quart lloc creà el Llibre, en el qual estan registrats tots els esdeveniments que tindran lloc al llarg dels segles, de manera que, quan succeeix alguna desgràcia, les persones pietoses no es rebel·len contra Déu, sinó que exclamen:
-Estava escrit. És la voluntat de Déu. (Els treballs del Creador. Relat tradicional suahili.)
Albert Camus, a El primer home, va definir la misèria com l'absència de llenguatge, de passat i de moral. La definició no pot ser més justa, més exacta. Sempre, Camus. (Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàg. 81.).
Ens engendren, però no ens eduquen, amb tot l'embrutiment que els és propi els nostres genitors es giren contra nosaltres després d'haver-nos engendrat, amb tota la seva desemparança destructora d'éssers humans, i ja en els tres primers anys de vida ho arruïnen tot en un nou ésser humà del qual no saben res, si no és que, com a molt, va ser fet atabaladament i sense gota de responsabilitat, i no saben que amb això han comès el pitjor dels crims. En un cas de total ignorància i iniquitat els nostres genitors, i per tant els nostres pares, ens han portat al món i, un cop hem arribat, no saben com sortir-se'n, amb nosaltres, tots els seus intents de sortir-se'n, amb nosaltres, fracassen, de seguida llencen l'esponja, però ja és massa tard, sempre massa tard, sempre pleguen en aquell moment en què ja fa temps que ens han destruït, car en els tres primers anys de vida, en els anys decisius de la vida, dels quals, però, els nostres genitors en tant que pares no saben res, no en volen saber res, no en poden saber res, perquè durant segles i més segles ha estat tot fet per acréixer aquesta espantosa ignorància seva, els nostres genitors ens han destruït i anorreat amb aquesta ignorància, i sempre destruït i anorreat per tota la nostra vida, i la veritat és que en aquest món hem de tenir tractes no més amb éssers humans que en els primers anys de vida han estat destruïts i anorreats, i anorreats per tota la seva vida, pels seus genitors com a pares ignorants i bergants i mancats de tot aclariment. El nou ésser humà continua sent expulsat fora de la mare com un animal i continua sent tractat com un animal per aquesta mare, continua condemnat a la ruïna a mans de la seva mare, no tenim més remei que tractar-nos amb animals, sempre i només amb animals, no pas amb éssers humans, amb animals que han estat expulsats per les seves mares del seu propi ventre i que ja en els primers mesos i primerament en els primers anys són destruïts i anorreats per aquestes mares seves amb tota la ignorància animal que les caracteritza, però aquestes mares no són culpables de res, perquè ningú no els ha aclarit mai res, els interessos de la societat són uns altres ben distints de l'aclariment, i la societat no hi pensa pas, a aclarir les coses, i els governs, sempre i en qualsevol cas i al país que sigui i sigui quina sigui l'estructura de l'Estat, estan sempre interessats a estalviar-se tots els aclariments possibles davant la seva societat, perquè si aclarien gaires coses a la seva societat, no trigarien gens a ser anihilats per aquesta societat aclarida per ells mateixos, durant segles la societat ha viscut sense aclariments de cap mena, i passaran encara molts segles sense que la societat disposi de cap aclariment, perquè l'aclariment de la societat significa la seva anihilació, i és així que hem de tractar amb genitors mancats de tot aclariment que duen al món fills mancats d'aclariment per tota la vida, els quals es convertiran en persones mancades sempre d'aclariment i condemnades per tota la vida a la ignorància total. Tant li fa amb quins mitjans i mètodes educatius s'eduquin els nous éssers humans, que amb tota la ignorància i iniquitat i irresponsabilitat dels seus educadors, que des de sempre només han estat els anomenats educa dors i només podran ser per sempre els anomenats educadors, seran educats per a la seva ruïna des dels primers dies de vida i les primeres setmanes de vida i els primers mesos de vida i els primers anys de vida, perquè tot allò de què el nou ésser humà es fa càrrec i que percep en aquests primers dies i setmanes i mesos i anys és el que serà ell per tota la seva vida futura, i, tal com sabem, cadascuna d'aquestes vides que són viscudes, cadascuna d'aquestes existències que són existides, és sempre una vida trastornada o una existència trastornada, una vida destruïda o una existència destruïda i una vida anorreada o una existència anorreada, trastornades i destruïdes i anorreades.
Bernhard, Thomas. L’origen. Una insinuació. (Die Ursache. Eine Audeutung, Trad. J. Ibáñez. Ed. Edhasa, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8435034224. 160 p. P. 93-95.
Una sala immensa, monacal, trista com un món sense dones. El tribunal designat per De Gaulle constituïa un catàleg d'arribistes magnífics. El president Gardet, nan pretensiós, parlava amb la veu d'un coreà sanat. S'acabava de jubilar quan li havien demanat de presidir el tribunal. Havia acceptat amb els alegrois d'un ca al qual ofereixen la carn d'un porc eixit de l'agricultura biològica. El segon jutge, Reboul, havia estrenat la vigília els seus galons de coronel, detall que va fer guanyar un dia als advocats de la defensa. El tercer jutge, el brigada Latreille, retirava a una oca que s'hauria descuidat de pondre. El quart, el general Binoche, ostentava estels de general que brillaven gràcies als seus talents polítics. El cinquè —el coronel Bocquet-, l'únic oficial de debò que havia sortit de l'acadèmia de Saint-Cyr, havia pelat sense manies milers d'algerians abans que li ordenessin d'eliminar els francesos hostils a la nova política.
Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 160.
Qui era en Didier? Qui era en Max? Què se n'havia fet, d'en Germain? D'on venien les armes? Qui pagava? Qui, qui, qui, com, com, qui? En Bastien-Thiry es va empinnar força en saber que havien arrestat la seua dona. Es tranquil·litzà al vespre, quan l'alliberaren.
Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 129.
Els policies col·laboraven amb el assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua, i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera.
Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 58.
-Jo també hi pensi sovint. M’estimava Alger tant com tu i potser més. No he oblidat res, però qui viu en el passat acaba al museu.
Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.
Jean Sablon cantava a la ràdio el eu darrer èxit, Syracouse, una meravellosa cançó de Bernard Dimey i Henri Salvador. En aquell temps, quan una cançó agradava al públic, tots els cantants s’afanyaven per cantar-la. Així Jean Sablon, Henri Salvador i Yves Montand havien gravat llur versió. L’Anatole preferia la interpretació sensual d’en Salvador, tot apreciant les altres.
J’aimerais tant voir Syracusa
L’ile de Pâques et Kairouan
Et les grands oiseaux qui s’amusent
A glisser l’aile sous le vent...
Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 143.
Estimar és un lloc / Perdura al fons de tot i d’allí venim / I és el lloc on va quedant la vida (Joan Margarit)
Hi ha una teranyina i uns avis enganxats. (A. Raven)
Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. (Joan Fuster)
No te vuelvas imbécil, manténte alejado de los ricos y no te olvides de tu viejo amigo. (Alessandro Barricco. Tierras de cristal. Pg. 203).
Ah!, Isolda, qui bé ama, tard oblida! (J. Bédier. Tristany i Isolda, pg. 102)
Ira de dona és cosa terrible, i que tothom se'n guard! (J. Bédier. Tristany i Isolda, pg. 107)
Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida. (Michel Houellebecq)
Estic horroritzat! No sé si el món està ple d’homes intel·ligents que ho dissimulen... o d’imbècils que no tenen vergonya de ser-ho. (M. Brickman
Tots vivim a les clavegueres, però alguns mirem les estrelles. (Oscar Wilde)
És una constant en la historia de Catalunya que la ruptura amb l’estat democratitza les lleis i prima la justícia social. (Eva Serra)
Un home no té conversa. Pensa gairebé sempre en aquell breu minut. De tant en tant parla de la feina, de motors, de cotxes, de fusells. Totalment al marge de la realitat, Robert, ho has d’entendre. (Grace Paley. Tots els contes. Tard. E. Olcina. Edicions de 1984, 2017, 512 pp. 21,90 €. Cita L’Avenç 2438, oct. 2017, p. 58.)
La meva impressió de les dones és que tenen bones intencions però una tradició possessiva les empeny a uns extrems obsessius. (Grace Paley. Tots els contes. Tard. E. Olcina. Edicions de 1984, 2017, 512 pp. 21,90 €. Cita L’Avenç 2438, oct. 2017, p. 59.)
Vida, on ets? La nit tot ho reclama / i un plor de vent és l’única resposta. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 50.)
Penell tocat per l’aurora / al cim de tot de la flama, / pausadament gira el gall. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 103.)
L'amic és aquell que entra quan tot hom ha sortit. (Winchell)
Hi ha persones que xerren i xerren... fins que troben alguna cosa a dir. (Sacha Guitry)
De cadascun d’acord amb les seves capacitats a cadascun segons les seves necessitats. (Louis Blanc)
Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo. (Karl Marx)
L’home ha fet a déu a la seva pròpia imatge. (Feuerbach)
Bene agere et laetari (fer el bé amb alegria). (Spinoza)
No hem arruïnat ningú, no hem explotat ningú»! (Llibre dels Jutges. Segona Epístola als Corintis.)
Els teòlegs, els apologistes, els metafísics (parents seus), els estadistes dèspotes i altres ja no m'interessen. Tot m'ho ha triturat la mola de la inflexible realitat! (Thomas Hardy. Jude, l'obscur (trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 391.)
Només es destrueix allò que se substitueix. (Auguste Comte) [Jacques Sadoul. Cartas desde la revolución bolchevique. (Notes sur la révolution bolchevique, trad. Inés i Constantino Bértolo). Ed. Turner, Madrid 2016. ISBN: 978-84-106714-04-9. 500 pàgs. Pàg. 45.]
Una mica d’internacionalisme t’allunya de la pàtria, molt et torna a ella. (Jean Jaurès)
L’objectiu no és la felicitat, és la sensació de poder. (F. Nietzsche)
No és suficient amb ser feliços cal que els altres no ho siguin. (Jules Renard)
Els advocats són els assassins a sou dels nostres temps. (David Lagercrantz. El que no et mata et fa més fort. Pg. 150.)
La novetat és sempre la condició del gaudir. (S. Freud)
En néixer, plorem perquè entrem / En aquesta casa de bojos que és el món. (W. Shakespeare. Rei Lear)
La vida no és sinó un conte explicat per un idiota, / Ple de soroll i de fúria, / Que no significa res. (W. Shakespeare. Macbeth.)
La lucidesa millora amb la ironia. (Ramón Villares)
I em consta que la gent llesta freqüentment no entén a l’estúpida. (Doris Lessing. Mara and Dann. Pàg. 391.)
Se quan tinc davant un home sense el qual el món estaria millor. (Doris Lessing. Mara and Dann. Pàg. 382-383.)
Qui, com jo, pateix perquè un núvol passa davant el sol, é com no ha de patir en la fosca del dia sempre ennuvolat de la seva vida? (22)
Quan escric, em visito solemnement. (26)
Vaig naufragar sense tempesta en una mar on es pot estar dret. (41)
Només tenim la certesa d'escriure malament, quan escrivim; l'única obra gran i perfecta és la que mai no se somnia que es realitzarà. Escolta'm encara i apiada't. Escolta tot això i digues-me després si el somni no val més que la vida. La feina mai no resulta. L'esforç mai no arriba enlloc. Només l'abstenció és noble i alta, perquè reconeix que la realització és sempre inferior, i que l’obra feta és sempre l'ombra grotesca de l'obra somniada. (51)
Escriure és oblidar. La literatura és la manera més agradable d'ignorar la vida. (186)
...ploren com un Déu a qui roben un univers acabat de crear. (218)
[Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs.]
Poesia de Shakespeare
5O
Amb quina feixugor prossegueixo el camí
quan tot el que desitjo, el final del viatge,
fa que la calma i el repòs parlin així:
“Què lluny del teu amic és aquest veïnatge!”.
I cavalcant sense esma, el cavall que em trasllada
cansat del meu dolor, em suporta insegur
perquè, d’instint, ja sap que, al genet, no li agrada
anar gaire de pressa quan m’allunyo de tu.
No l’incita a seguir ni l'esperó cruel
que la ira a vegades li clava al flanc, flagell
que fa que ell hi respongui llançant un crit al cel
que em fa més mal que l’esperó a la seva pell.
És aquest crit que causa que jo vagi pensant:
tinc la joia al darrere i la pena al davant.
William Shakespeare. Els sonets (Sonnets, trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 143.
71
No ploris més per mi quan sigui mort; no més
que el temps que duri el toc de la campana clara
que dirà a tots que me n’he anat per sempre més
d'aquest vil món per viure amb cucs més vils encara.
Ni et vulguis recordar, si aquest vers has llegit,
de qui el va fer: t’estimo tan intensament que si, pensant en mi,
t'has de veure afligit, prefereixo no estar dins el teu pensament.
O si llegeixes aquest vers, potser amb enyor,
quan el meu cos ja estigui barrejat amb el fang,
no pronunciïs el meu nom; que el teu amor
s'escoli com s'haurà escolat la meva sang,
no fos que el savi món, veient el teu lament,
se te’n burlés, per causa meva, essent jo absent.
William Shakespeare. Els sonets (Sonnets, trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 185.
74
Però estigues tranquil quan aquesta sentència
sense possible apel·lació se m’endurà;
en aquest vers la meva vida romandrà
i viurà sempre amb tu, com a reminiscència.
I quan tu el rellegeixis, això faràs reviure:
la part de mi que ja t'havia consagrat;
el fang torna a la terra, així va ser dictat;
però el meu esperit vola cap a tu, lliure.
De mi, sols en perdràs l’escòria refusable,
menjar dels cucs, perquè el meu cos ja serà mort
i massa indigne de merèixer el teu record,
perquè haurà estat conquesta d’un punyal miserable.
El valor d’aquest cos és el seu contingut,
i es troba en aquest vers; que et sigui benvingut.
William Shakespeare. Els sonets (Sonnets, trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 191.
Qui no treballa no menja
Ni va bonic el diumenge (dita catalana)
Vaig apel·lar a Anton:
-Era temo que necessito fer una telefonada francament urgent.
-¿A qui, governador?
-A la dona.
-¿I per què necessitem parlar amb la dona ara, si puc preguntar-ho? Jo amb la meva fa vuit anys que no hi parlo.
[John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 84.]
Per l'amor de Déu, home. No és pas res de l'altre món fer-se el ximple. Molta gent ho fa cada dia sense ni proposar-s'ho. Perquè són ximples de veritat. [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pag. 94.]
Vós que amb so mirar matau,
matau-me sols que em mireu,
que més m'estim que em mateu
que viure si no em mirau.
Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 142.
QUÈ ELS AGRADA
A la Teresa
Els massatges als peus.
Les figures que dibuixen al vespre les bandades d'estornells. Descobrir que falten cinc minuts perquè s'acabi la feina.
Fer ninots de neu (tot i que no en fa).
Tocar el musell humit del gos de la veïna.
Anar a exposicions d'art.
Plorar de riure.
Fer coses per primera vegada.
Que en Pau la vagi a buscar a 1'estació.
El segon martini.
Despertar-se en una ciutat desconeguda.
Prendre un tallat amb la Vero un diumenge a la tarda. Escoltar la radio al sofá quan plou.
Els focs artificials.
Dormir amb els llençols nets.
Els croissantets de xocolata.
Sentir alguna cantó de quan tenia disset anys.
Mirar passar els núvols estirada a la platja.
A en Pau
A en Pau el que li agrada és situar-se un metre darrere la Teresa, dir "ara" i veure com ella es deixa caure endarrere amb els bracos oberts, sense desplaçar els peus, tan sois aixecant-me les puntes, amb la confiança de saber que ell aixeca els seus, de bracos, de manera que agafa la Teresa per les aixelles i s'ajup sense deixar-la anar fans cine ella queda horitzontal a pocs centímetres de terca, i ell té el cap damunt el cap d'ella, només que a l'inrevés, i s'ajup una mica més fins que els llavis s'ajunten. En el seu vocabulari particular, en diuen "fer un time-alter-time". (Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàgs. 99-100.)
Entra l'Alfons, professor de matemàtiques.
-¿Saps quines són les dues coses que m'agraden més de 1'ensenyament?
-No.
-Juliol i agost.
L'Alfons li explica mitja dotzena d'acudits cada dia, i no n'ha repetit cap des de començament de curs. Un altre talent malaguanyat. (Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 142.)
(Porno)
A terra creix una ombra que diu una frase:
-Això és el puto porno. Les ulleres de sol ara enfoquen la Laura, que s’espolsa les mans i es deixa caure a la sorra de cul:
-Sí, colló, el porno: frustra els tios.
L’Anna atura la bola de neu del Teo per escoltar.
-Colló, no em mireu així, si està estudiat. Miren el que tenen a casa i després se la van a pelar com a micos amb el Youporn, i es pensen que el món està ple de ties guarres i que el problema és que ells no les han sapigut trobar. Si els enreden pertot arreu, mira aquells bàners de ¡miiiles de casadas cachondas e insatisfeeechas espran tu llamada! Uns collons, esperan tu llamada, que les miiles de casades insatisfechas estan dormint rebentades d’anar tot el puto dia darrere dels crios i a la feina les que tenen feina i la casa i tot. I després les cries de catorze anys també van al Youporn i van totes amb el cony com si tinguessin cinc anys perquè es pensen que és lo ı normal, que una tia de la meva feina, això ja és flipant, eh?, va trobar sa filla ďonze anys depilant-se la figa amb unes pinces, mira tu el que hem aconseguit, que als onze anys ja es pensin que són unes anormals, i els carcamals pederastoides aquests es pillen una cria d'aquestes depiladetes i perfumadetes i ja bavegen pensant que ja han ensopegat una conilla del Playboy, com que totes les pàgines les fan perquè els tios acabin guenyos de pelar-se-la, entre això i les putes ombres del grey dels collons aquestes cries porten una empanada mental que als dos dies ja els planten una corda de lligar farcells i es deixen cardar lleterades a la cara com si fossin un gelat de cucurutxo i que els cardin d'hòsties amb una polla de plàstic a la boca. Merda de patriarcat, hòstia, és que no avancem ni dades pel cul. Enradera, anem, com els crancs.
El silenci de les ulleres es pot tallar en porcions. El xerroteig dels nanos indica que el monòleg ha quedat entre qui havia de quedar. El Nel és una foto fixa.
-Sí, Nelet, sí, i els quarantons casats encara en teniu més culpa, perquè heu sapigut què collons és una dona de veritat, de les que tenen pèls al cul i pixen i caguen com vosaltres í els carda olor la figa com a vosaltres us carden olor les vostres cigales pudentes, i llavors marxen darrere d'aquestes pobres desgraciades que ja m’agradarà a mi veure si t’aguanten deu anys depilant-se la figa cada dia i mamant-te-la per dinar i per sopar. Si encara uns caganius que no han vist res més que sexe de fantasia i ties a internet que supliquen que els cardin un bat de beisbol fent el pino-puente, aquests sí que no tenen excusa, però un capsot que ha tingut una dona de veritat que li ha parit els fills pel cony i ja no té l’esquena per fer acrobàcies és que no es mereix ni això. Raquel, guapa, jo amb prou feines et conec i ja em perdonaràs la confiança, però aquest tio no es mereix ni que te’l miris a la cara. Ja s”ho trobarà.
El Nel s’encaixa el barret sobre les orelles. La Mei eleva les celles, mirant-se els peus. La Raquel encara no ha parpellejat. L’Anna pensa en l’edat del Teo. (Marta Rojals. L’altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàgs. 121-122.)
El amor surgió entre nosotros, como surge de la nada un asesino en un callejón, y nos atacó a los dos al instante. ¡Así fulmina el rayo, así abate un cuchillo finlandés! (Bulgákov, Mijail. El maestro y Margarita. (Macmep u Mapkapuma, trad. Marta Rebón). Ed. Nevsky, 1ª ed. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-941637-4-6. 524 pàgs. Pàg. 196.)
-O sigui que vaig fer bé de deixar-ho a les teves mans, oi?
-Si és que hi havia alguna manera de fer-ho bé. [Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs. Pàg. 382.]
La mestressa va somriure.
-Ets una persona molt interessant.
-Sóc una persona ben normal -va dir l'Aomame-; el que passa és que m'agrada llegir, sobretot llibres d’història.
-A mi també m'agrada llegir llibres d’història. El que ens ensenya la història és que continuem essent bàsicament iguals, ara que abans. Encara que hi hagi hagut molts canvis en la roba i 1'estil de vida, les coses que pensem i que fem no han canviat gaire. Al final, les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d'unes persones a unes altres de generació en generació, com si muntéssim cavalls que abandonessin per uns altres quan ja no poguessin córrer més. Als gens no els importa, què és bo i què és dolent; tant els fa, si nosaltres som feliços o infeliços, perquè per a ells només som un instrument. L'únic que tenen en compte és què és, el més útil per a si mateixos.
-La qual cosa no vol dir, però, que nosaltres no haguem de pensar què és bo i què és dolent, ¿oi?
La mestressa va fer que sí amb el cap.
-Exactament. Les persones no podem deixar de pensar-hi, en això. Igualment, però, són els gens els qui constitueixen la base de la nostra manera de veure. Es normal, que sigui així, però això genera una contradicció -va dir, somrient.
Aquí va acabar la conversa sobre història. Les dues dones es van beure la infusió i van passar a la classe d'arts marcials. [Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs. Pàg. 293.]
-Estàs molt segur, que l'entrevista anirà bé.
-Tinc una intuïció -va dir en Komatsu-. En tinc multa, jo, d’intuïció. De res que s'assembli al talent sembla que no en tinc gaire, però d’intuïció en tinc per donar i per vendre. Modèstia a part, és gràcies a la intuïció que he arribat fins on sóc ara. ¿Tu saps quina és la diferència més gran entre el talent i la intuïció, Tengo?
-Ni idea
-Tenir molt talent no t'assegura que menjaràs cada dia, però si tens intuïció, pocs estar tranquil, que no et moriràs de gana. -M'ho apuntaré -va dir en Tengo.
-O sigui que no et preocupis gens ni mica. Comenta a treballar-hi avui mateix. [Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs. Pàg. 97.]
En realitat Espanya no existeix; no és un lloc, sinó una desavinença. (Pàg. 129)
Sí, la infància sempre serà l’estat subversiu de l’home” (Pàg. 185)
O potser, senzillament, i com de costum, els espanyols estaven dirigits per un grapat d’ineptes” (Pàg. 241)
[Albert Sánchez Piñol. Victus (Victus, trad. X. Pàmies). Ed. La Campana, Barcelona, 2013, 1ª ed. ISBN: 978-84-96735-84-2. 606 pàgs.]
El passat
Quan vam marxar de bracet, algú va tenir l’ocurrència de parar un drap per cobrir el buit que havíem deixat. Tothom va riure la gràcia. Ja ens acostàvem al campament reial i encara se sentien les riotes. A mi tant me feia, jo agafava el braç que volia agafar. I Ato Filas arrossegava els peus, capficat en el seu món. Al nostre voltant s'hi endevinaven les ombres de centenars i milers de tendes: i entre les ombres, les esteles i els obeliscos dels meus avantpassats. Certament, els homes d'avui no mereixien el passat que tenien. Vam arribar al nostre tendal i ens hi vam acomodar, al damunt d'una catifa que en l'època dels meus avis havia estat peluda. Vaig encendre una espelma i vaig veure que les paraules es barallaven per sortir-li de la boca. (Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. Pàg. 154)
La felicitat
-Però dona -va sospirar-, tu podries aspirar a més, encara ets jove, i molt bonica.
-Ser feliç no és fer tot el que desitges, mestressa bufona. Ser feliç és desitjar allò que estàs fent. (Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. Pàg. 290)
Amistat, Alegria, Reflexió, Compassió, Compromís, Creativitat, Entusiasme, Fe, Humilitat. (?)
Ilerdam videas Tant de bo vegis Ilerda (quan es volia engegar algú a pastar fang) (?)
Hi ha un sexe humà i un sexe inhumà. (Karl Marx)
Jo estimo (jo m’estimbo)
Tu estimes
Ell estima
Nosaltres estimem
Vosaltres estimeu
Ells estimen
Jo m’estimbo. (PAM)
Enterraré la meva pena al cementiri de l’Almudena. (PAM)
Els primers monuments funeraris consistien en dòlmens, arques i taules, i a continuació venien, com una gran pàgina oberta, en relleu, els nínxols, les ares, els tabernacles, els cups de granit, les tines de marbre, les làpides llises i les treballades, les columnes dòriques, jòniques, corínties i compostes, els frisos, els acants, els entaulaments i els frontons, les falses cúpules i les cúpules vertaderes, i també els panys de paret pujats amb maons sobreposats, els frontispicis de muralles ciclòpies, les lluernes les rosasses, les gàrgoles, les finestrals, els timpans, els pinacles, les lloses, els arcbotants, els pilars, les pilastres, les estàtues jacents representant homes amb elm, espasa i armadura, els capitells historiats i sense historiar, les magranes, els lliris, les semprevives, els campanars, els cimboris, les estàtues jacents representant dones de pits compactes, les pintures, els arcs, els fidels gossos ajaguts, els infants faixats, les portadores d’ofrenes, les ploradores amb mantellina al cap, les agulles, els pinacles, les nervadures, els vitralls les tribunes, els púlpits, els balcons, més timpans, més capitells, més arcs, uns àngels amb les ales esteses, uns àngels amb les ales caigudes, medallons, urnes buides, o imitant flames, o imitant flames de pedra, o deixant sortir lànguidament un crespó, malenconies, llàgrimes, homes majestuosos, dones magnífiques, infants amorosos amb la vida segada prematurament, vells i velles que ja no podien esperar més, creus senceres i creus partides, escales, claus, corones d’espines, llances, triangles enigmàtics, algun insòlit colom marmori, vols de coloms de debò sobrevolant en cercle el cementiri. I silenci. (José Saramago. Tots els noms. Barcelona, 2001, pàgs. 258 i 259.)
-Sabeu què és això? Una de les pintures més famoses del món: l’últim sopar de Jesús amb els deixebles, de Leonardo da Vinci. (...)
-En concebre aquest quadre, Leonardo da Vinci es va topar amb una dificultat molt gran: necessitava pintar el Bé –el retrat de Jesús- i el Mal –en la figura de Judes, l’amic que el va trair durant el sopar. I va deixar el quadre a mig fer perquè no trobava els models ideals.
“Un dia, mentre escoltava una coral, es va fixar que un dels nois era la imatge perfecta per a Jesucrist. El va convidar al seu taller i va reproduir la seva fesomia en un munt d’estudis i esbossos.
“Van passar tres anys. La Santa Cena estava gairebé acabada, però Da Vinci encara no havia trobat el model ideal per a Judes. El cardenal responsable de l’església el pressionava perquè enllestís el mural d’una vegada.
“Després de buscar-lo durant molts dies, el pintor es va trobar amb un xicot prematurament envellit, esparracat, borratxo, ajagut al costa d’un reguerot. Va demanar a la gent que hi havia per allà que l’ajudessin i, amb dificultats, el van portar directament a l’església perquè ja no tenia temps de fer els esbossos.
“El captaire no acabava d’entendre què estava passant: els que l’havien traginat fins allà l’aguantaven dret mentre Da Vinci copiava les línies d’impietat, de pecat, d’egoisme que es marcaven tan bé en aquell rostre.
“Quan va acabar, el captaire –una mica refet de la ressaca- va obrir els ulls i es va fixr en la pintura que tenia al davant. I va dir, amb una barreja d’espant i tristesa:
-Jo ja l’havia vist, abans, aquest quadre.
-Quan? –li va demanar, sorprès, Da Vinci.
-Fa tres anys, abans de perdre-ho tot. En una època en què jo cantava en una coral i tenia una vida plena de somnis, aleshores un pintor em va convidar a posar com a model per a la cara de Jesucrist. (Paulo Coelho. El domini i la senyoreta Prym. Barcelona, 2001. Pàgs. 44 i 45.)
Res revela tant fiablement el caràcter d’una persona com la seva veu.(Benjamin Disrael)
El matrimoni és una cadena tan pesada que per dur-la cal siguin dos i tot sovint tres. (Alexandre Dumas)
La Història no ensenya res; es limita a castigar-nos per no aprendre les seves lliçons. (Vladimir Kliuchesky)
En quart lloc creà el Llibre, en el qual estan registrats tots els esdeveniments que tindran lloc al llarg dels segles, de manera que, quan succeeix alguna desgràcia, les persones pietoses no es rebel·len contra Déu, sinó que exclamen:
-Estava escrit. És la voluntat de Déu. (Els treballs del Creador. Relat tradicional suahili.)
-Em podria passar la vida mirant-te. (Mario Puzzo. L’últim Don. Barcelona, 2003. Pàg. 659.)
La pau a l’estil Goethe (prefereixo la injustícia al desordre, encara que s’ha desmentit que ho afirmés)
“Crec en la pau, potser encara que sigui a qualsevol preu”
Sexe d’un vell antiheroi
“No l’he penetrada. Des del començament el meu desig no ha pres aquesta direcció, aquesta franquesa. Ficar el meu membre sec de vell en aquesta funda de sang calenta em fa pensar amb àcid dins llet, cendra dins mel, guix dins pa.” (pg. 54)
Colonialisme
“Però aquella gent, aquells bàrbars, no ho consideren gens d’aquesta manera. Fa més de cent anys que som aquí, hem fet cultivables terres de desert, hem construït xarxes de rec, hem plantat el trossos, hem construït cases sòlides i hem posat una muralla al voltant de la nostra ciutat, però ells encara ens consideren uns visitants, uns transeünts. Entre ells hi ha gent gran que recorda com els seus pares els parlaven d’aquest oasi tal com havia estat una vegada: un indret a la vora del llac amb una bona ombra, ric de pasturatge fins i tot a l’hivern. Així és com en parlen encara ara, potser encara ho veuen, com si no s’hi hagué remogut ni una palada de terra ni s’hi haguessin arrenglerat dos maons junts. No dubten gens que un dia d’aquests carregarem els carros i ens en tornarem cap al lloc d’on vam venir, sigui on sigui; que els nostres edificis esdevindran caus per a ratolins i sargantanes, que les bèsties pasturaran en aquests camps tan rics que hem sembrat. Que somriu? Vol que li digui una cosa? Cada any l’aigua del llac es torna una mica més salabrosa. Aquest fet té una explicació senzilla, tant se val quina sigui. Els bàrbars ho saben. En aquest mateix moment es diuen: ‘Tingueu paciència, un d’aquests dies les collites se'ls començarà a mustigar de sal, no es podran alimentar, se n’hauran d’anar.’ Aixè és el que pensen. Que ells duraran més que nosaltres.”(pgs. 78-79).
CHOMSKY, Noam; DIETERICH, Heinz. Hablemos de Terrorismo. Ed. Txalaparta, Tafalla-Nafarroa, 1998.
A. ELS IMPERATIUS NECESSARIS PER A LA SOCIETAT DEMOCRÀTICA DEL FUTUR són...
1. 1. La fi de l’explotació i desigualtat econòmica exigeix que la societat sigui anticapitalista; 2. per acabar amb l’elitisme polític i crear una democràcia partricipativa, la nova societat té que ser no estatista; i 3. la culturalització de la ciutadania exigeix l’eliminació d’estructures de tipus feudal i, en general, de caràcter preindustrial. Aquesta arquitectura de la nova societat garantirà que s’assumeixi la seva darrera finalitat: la realització del ciutadà com a subjecte (pàg. 8)
B. ALTERNATIVA, passa per assumir: a) no hi ha esperança, per tant assegures que ni hi haurà esperança; o b) l’instint de llibertat, o la possibilitat de canviar les coses, construir un món millor. (pàg.7)
C. 1492: LA PRIMERA INVASIÓ DELS GLOBALITZADORS
· “un segle i mig després de la conquesta havien desaparegut quasi 100 milions d´éssers humans” (pàg. 31)
· La paraula “indis”, reflecteix (de 1492 fins ara) un menyspreu, no són pobladors de l’Índia, sinó “nadius americans” (pàg. 32)
D. Els EUA consumeixen el 50% de la producció mundial i només són el 6% de la població. (pàg. 49)
A. La llei internacional, només s’aplica als manats, mai als que manen. Ho demostren les agressions dels EUA al Vietnam, Nicaragua i Granada. (pàg. 55)
B. Als EUA només voten el 58% dels nord-americans. No hi ha un partit del treball. El demòcrata i el republicà són en realitat faccions del “partit de la propietat”, on actuen els inversionistes per controlar l’estat.
C. IDEES RECURRENTS:
No manen els governs ni les institucions democràtiques (Senat més Congrés), ho fan els consells d’administració del capital financer. Insisteix en que no és productiu.
· La guerra del Vietnam (1954-1975) fou moralment reprovable o simplement un error?. Les enquestes afirmaven que el poble menut nord-americà afirmava que va ser èticament un crim . Mentre que els formadors d’opinió (inclosa l’església) ho consideraven un “error”.
· Reconeixement de la llibertat d’expressió, és un fet, però la població és impotent per canviar la classe política, únicament representativa del capital, mai del treball.
· Les cultures indígenes són molt superiors a les agressores (Chiapas, Nicaragua...
· Al genocidi del nadiu americà als EUA, va seguir els del filipins, vietnamites...
A. HISTÒRIA. El 1776 la revolució burgesa o guerra d’independència, va ser en realitat un triomf militar de França i Espanya sobre Gran Bretanya; els colons actuaven com a grups terroristes de recolzament al 50% d’una banda i de altra. Els que anaven contra els britànics, comandats per G. Washington (la capital dels EUA du el seu nom per homenatjar-lo) van exterminar als iroquois (iroquesos) nadius americans d’una civilització superior, car vivien en cases de pedra, mentre els colons les tenien de fusta, eren superiors econòmicament, però disposaven d’una tecnologia armamentística inferior (la qual cosa és lloable, dic jo, doncs on no calen les armes desapareixen llurs parasitaris: les policies i els militars).
“Per això és dubtós que Crist s’hagi acomiadat de la vida amb les paraules de l’escriptura, les de Mateu i Marc, Déu meu, per què m’has abandonat, o les de Joan, Tot s’ha complert, el que Crist va dir és, paraula d’honor, qualsevol persona senzilla sap que aquesta és la veritat, Adéu, món, que cada cop vas pitjor.” (Pàg. 63)
“(...) Doncs em sap molt de greu, deixi que l’hi digui, si més no Don Joan era sincer, voluble però sincer, vostè és com el desert, no fa ni ombra...” (Pàg. 205)
“(...) Essent els homes germans els uns dels altres, encara que més aviat germanastres...” (Pàg. 261).
“(...) és veritat que són maques, les flors, però ja venen tallades, mortes, elles no ho saben i nosaltres fingim que no ho sabem,...” (Pàg. 333)
“Tocats per un mític fervor, els malalts allarguen mocadors, rosaris, medalles, amb què els levites toquen la imatge, en acabat els tornen al suplicant, i diuen els mísers, Mare de Déu de Fàtima doneu-me la vida, Mare de Déu de Fàtima feu que camini, Mare de Déu de Fàtima feu que hi vegi, Mare de Déu de Fàtima feu que hi senti, Mare de Déu de Fàtima guariu-me, Mare de Déu de Fàtima, Mare de Déu de Fàtima, Mare de Déu de Fàtima, els muts no demanen, només miren...
No hi va haver cap miracle. La imatge va sortir, va donar la volta i es va retirar, (...) Ha sortit la Verge de la seva capella amb tan bon ànim de fer alguns fets miraculosos i s’ha trobat els fidels inestables, en lloc d’ardents esbarzers tremoloses llànties, així no pot ser, tornin l’any que ve.” ((Pàg. 364)
“Es pensa que menteixo, No, i ara, d’altra banda, nosaltres no mentim, quan cal ens limitem a fer servir les paraules que menteixen,...” (Pàg. 381)
“La Rosa s’havia separat del Lluís, el seu marit, em va dir un cop ens havíem instal·lat en una taula apartada, davant de dos cafès amb llet. Però tot seguit, davant del meu silenci persistent, la Rosa va aclarir que la veritat era que no s’havien pas separat de mutu acord, sinó que el Lluís l’havia deixada, l’havia abandonat per una altra. Em va procurar aquella informació com l’explicació que s’hagués hagut de posar a treballar, després d’uns anys de dedicar-se únicament al marit i als fills -tenia un nen i una nena. Així, s’havia hagut d’apuntar a les llistes de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat, i li havia tocat el meu institut, cosa que vam celebrar tots dos, ja que aquesta vegada sí que vaig intervenir jo.
La Rosa tenia un horari bastant bèstia, em va dir, amb aquestes paraules, i un dia a la setmana li tocava nocturn; sort que tenia un germà que vivia a Sabadell; tenia un pis no gaire gran, però li podia deixar una habitació, de manera que ella no havia de tornar a dormir a Barcelona, i aquella nit el Lluís es feia càrrec de les criatures.” (Lluís Maria Todó.(1950). “L’adoració perpètua”. Ed. Columna-Planeta DeAgostini, Barcelona, 1999; pàg. 49 de 146; novel·la de 1997; ISBN: 84-8300-680-4)
La falagueria
Jo, naturalment, ho descarregava tot damunt el meu destí, em feia passar per un home assedegat de llum i, finalment, vaig fer entrar en acció un mitjà que no falla mai per a captivar el cor d'una dona, un mitjà que no enganya mai ningú i que obra d'una manera decidida damunt totes elles, sense excepció: la falagueria. A1 món no hi ha res tan difícil com la franquesa i tan fàcil com la falagueria. Si en la franquesa hi ha encara que no sigui més que una centèsima part de nota falsa, es produeix tot seguit una dissonància, i després de la dissonància, l'escàndol. La falagueria, àdhuc quan tot, fins a la darrera nota, és fals és agradosa i hom l'escolta no sense delectança, amb una delectança potser grollera, però delectança, a la fi. I per grollera que sembli la falagueria, la meitat, si més no sembla sempre legítima. I això per a les persones de totes les categories de la societat, sigui quin sigui el seu nivell intel·lectual. Àdhuc una vestal pot ser seduïda per mitjà de la falagueria. Pel que es refereix a les persones ordinàries ja ni cal parlar-ne. No puc recordar-me sense riure de com una vegada vaig seduir una senyora fidel al seu marit, als seus fills i a les seves virtuts. Que era divertit i que poc treball em va costar! I la senyora era efectivament virtuosa, si més no, a la seva manera. Tota la meva tàctica consistia a mostrar-me esclafat a cada minut per la seva castedat. L’afalagava d'una manera escandalosa i, bon punt reeixia a obtenir una estreta de mà o àdhuc una mirada, li jurava que li ho havia arrabassat per la força, que ella s'havia resistit talment que de segur que no hauria obtingut res si jo no hagués estat tan depravat; que ella, innocent com era, no preveia l'astúcia i queia sota la meva influència d'una manera impremeditada, sense, heure'n esment, etc. En una paraula, vaig obtenir-ho tot, i la senyora restà completament convençuda que era innocent i casta, que complia amb tots els seus deures i que havia caigut d'una manera involuntària. I si haguéssiu vist com s’enutjà quan vaig decidir-me a dir-li, al capdavall, que, segons la meva opinió sincera, ella cercava, exactament com jo, la delectança! (Fiòdor Dostoievski. Crim i càstig. Barcelona, 2005, pàg. 510-511)
La senyora Grandet era una dona seca i magra, esgrogueïda com un codony, ensopida, aturada; una d’aquestes dones que talment han nascut per a ser tiranitzades. Tenia els ossos desenrotllats, el nas gros, el front també gros, grossos els ulls, i oferia, d’antuvi, una vaga semblança amb la fruita passada, que no té ni suc ni bruc. Les seves dents eren negres i escasses, tenia la boca pansida, el sotabarba semblava una sabatilla. (Honoré de Balzac. Eugénie Grandet. Barcelona, 2005. Pàg. 29.)
Ted va somriure i prou. La senyora Hickenlooper s’acostava als cinquanta. Tenia uns malucs com una mula. Tota ella desprenia una solidesa pagesívola. Feia de jardinera, o ho aparentava; duia una faldilla ampla de cotó, i tenia els genolls vermells i bruts de terra. (John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp. P. 147.)
Aquella aparença de víctima fou l’esquer que va apoderar-se de la voluntat d’en Pere. Deixà que l’amor l’endogalés, amb la irreflexió de l’home que se sent llançat a una aventura inèdita, Sigfrid ingenu, avançant cap a la murada de flames, sense pensar en el camí de tornada. (pàg. 105)
En la Laura, començà per una sensació d’alliberament la creença il·lusòria d’haver trobar un ressò espiritual en un altre ésser, el goig de saber-se escoltada amb admiració, el deler inevitable, comú a tots els homes, de crear-se un nucli afeccionat desinteressat per destruir el fantasma de la solitud.
(...) D’altra banda, ningú fins aleshores no s’avia acostat a la Laura amb aquell respecte tremolós de veneració que afalaga a la dona fins la més rigorosa i fins la més esquerpa. (pàg. 119) (Miquel Llor. Laura a la ciutat dels sants. Barcelona, 1993.)
No val la pena, i ha desviat la mirada cap a la rosa blanca, la té tan a la vora que en pot veure el cor suavíssim, i, com que una paraula n’empeny una altra, recorda un vers que un dia va corregir, un que parlava de l’íntima remor que obre les roses, li va semblar una bella expressió, fortunes que poden somriure fins a poetes mediocres, L’íntima remor que obre les roses, va repetir per a ell mateix, i va sentir, encara que no sigui creïble, el fregadís inefable dels pètals, o potser va ser el fregadís de la màniga amb la corba del pit, Deu meu, tingueu pietat dels homes que viuen d’imaginar.
José Saramago. Història del setge de Lisboa. Barcelona, 2001. Pàgs. 198-199.
PROCÉS
Les paraules més simples, més comunes,
les d'estar per casa i donar el canvi,
en llengua d'un altre món es converteixen:
n'hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.
José Saramago. Els poemes possibles. Barcelona, 2005. Pàg. 18-19.
LLOC COMÚ DEL Q UADRAGENARI
Quinze mil dies secs han passat,
quinze mil ocasions que s'han perdut,
quinze mil sols inútils que han nascut,
hora a hora comptats
en aquest solemne però grotesc gest
de donar corda a rellotges inventats
per buscar, en els anys oblidats,
la paciència d'anar vivint la resta.
José Saramago. Els poemes possibles. Barcelona, 2005. Pàg. 30-31
La vescomtessa picava amb el peu a terra; es moria de ràbia. Una altra vegada aquella calúmnia estúpida! Els alemanys els havien convidat tots dos a una cacera l'hivern passat, era cert. I ells havien rebutjat 1'oferiment, però no els havia quedat altre remei que assistir al sopar del final del dia. I a més, comptat i debatut, aquells oficials alemanys eren gent ben educada! El que separa o uneix les persones no és 1'idioma, les lleis, els costums, els principis, sinó la mateixa manera d'aguantar el ganivet i la forquilla!
(Pàg. 313)
Irène Némirovsky. Suite francesa. Suite française. Ed. RBA-La Magrana, Barcelona, 2006. 410 pàgs.
Un altre exemple, tret de l' abundant literatura històrica més que no pas de la meva experiència personal: la del programa d'extermini dels minusvàlids profunds i dels malalts mentals alemanys, anomenat programa «Eutanasia» o «T-4», posat en funcionament dos anys abans del programa «Solució final». Aquí, els malalts seleccionats dins el marc d'un dispositiu legal eren acollits en un edifici per infermeres professionals que els inscrivien i els despullaven; uns metges els examinaven i els conduïen a una habitació tancada; un obrer administrava el gas; d' altres netejaven; un policia estenia el certificat de defunció. Interrogada desprès de la guerra, cadascuna d'aquestes persones diu: ¿Jo, culpable? La infermera no ha matat ningú, no ha fet res més que despullar i calmar els malalts, gestos habituals de la seva professió. El metge tampoc no ha matat, s'ha limitat a confirmar un diagnòstic segons criteris establerts per unes altres instàncies. L' operari que obre l' aixeta del gas, aquell, doncs, que es més a prop de l' assassinat en el temps i l’espai, efectua una funció tècnica sota el control dels seus superiors i dels metges. Els obrers que buiden la cambra duen a terme una operació necessària de sanejament, força repugnant, a més. El policia segueix el seu procediment, que es el de constatar un decés i comprovar que ha tingut lloc sense violació de les lleis en vigor. ¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l' obrer encarregat del gas hauria de ser mes culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles? El mateix es vàlid per a totes les altres facetes d'aquesta enorme empresa. (El guardaagulles del ferrocarril, per exemple, és culpable de la mort dels jueus dirigits per ell cap a un camp? Aquest treballador és un funcionari, fa la mateixa feina des de fa vint anys, encamina els trens seguint un pla, no ha de saber que hi ha a dins. No es culpa seva si aquests jueus són transportats des d'un punt A, a traves de les agulles que ell mena, fins a un punt B, on els maten. I tanmateix, aquest guardaagulles té un paper crucial en el treball d’extermini: sense ell, el tren dels jueus no pot arribar al punt B. El mateix per al funcioanri encarregat de requisar habitatges per a les víctimes dels bombardejos, l'impressor que prepara els avisos de deportació, el proveïdor que ven formigó o filferro de pues ala ss, e1 sotsoficial d’intendència que assigna combustible a un Teilkommando de l'sp, i Déu Totpoderós que permet tot això. Naturalment, es poden establir nivells de responsabilitat penal relativament precisos, que permeten de condemnar-ne uns quants i deixar tots els altres amb la seva consciència, per poc que en tinguin; i encara és mes fàcil quan es redacten les lleis desprès dels fets, com a Nuremberg. Però fins i tot amb això es van fer les coses una mica de qualsevol manera. ¿Per què van penjar Streicher, el merdós impotent, i no al sinistre Van dem Bach-Zelewski? ¿Per què van penjar el meu superior Rudolf Brandt, i no el seu, Wolff? ¿Per què van penjar el ministre Frick i no el seu subordinat Stuckart, que feia tota la feina per ell? Un home afortunat, aquest Stuckart, que sempre es va tacar les mans només de tinta, mai de sang. I un cop més, deixem-ho clar: no estic intentant dir que jo no sigui culpable de tal o tal altre fet. Sóc culpable, vosaltres no, així és. Però com a mínim us hauríeu de poder dir que el que jo vaig fer vosaltres també ho hauríeu fet. Potser amb menys de zel, però potser també amb menys desesperació, en tot cas d’una o altra manera. Penso que em puc permetre de com un fet establert per la història moderna que tothom, o gairebé tothom, en un conjunt de circumstàncies donat, fa el que li diuen; i, perdoneu-me, hi ha poques possibilitats que sigueu l’excepció, no pas mes que jo. Si heu nascut en un país o en una època en que no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres, doneu gràcies a Deu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut mes sort que jo, però no sou pas millor que jo. Perque si teniu l' arrogància de pensar que ho sou, aquí és on comença el perill. Tothom és complau a posar en oposició l'Estat, totalitari o no, i l'home corrent, fràgil i indefens. Però fent-ho això, s' oblida que l'Estat esta format per homes, tots mes o menys corrents i cadascun amb la seva vida, la seva historia, el seguit d' atzars que han fet que un dia s'hagi trobat al costat bo del fusell o del full de paper mentre que d'altres es trobaven al dolent. Aquest recorregut rarament es producte d'una tria o d'una predisposició. Les víctimes, en la immensa majoria dels casos, no van ser torturades i mortes perquè fossin bones, ni els seus botxins les van turmentar perquè fossin dolents. Seria una mica ingenu creure-ho, i n'hi ha prou de tenir tractes amb qualsevol burocràcia, fins i tot la de la Creu Roja, per convèncer-se’n. Stalin, d'altra banda, va procedir a una demostració eloqüent d’això que avanço, transformant cada generació de botxins en víctimes de la generació següent, sense que per això li manquessin mai els botxins. Perquè la màquina de l’Estat és feta de la mateixa aglomeració de sorra friable que tritura, gra a gra. La maquinària existeix perquè tothom esta d' acord que existeixi, fins i tot, i molt sovint fins a l’últim moment, les seves víctimes. Sense els Hoss, els Eichmann, els Goglidze, els Vychinski, però també sense els guardaagulles, els fabricants de formigó i els comptables dels ministeris, un Stalin o un Hitler no són mes que un odre inflat d' odi i de terrors impotents. Dir que la immensa majoria dels gestors dels processos d'extermini no eren sàdics ni anormals és actualment un lloc comú. De sàdics, de desequilibrats, n'hi va haver, es clar, com en totes les guerres, i van cometre atrocitats sense nom, és veritat. És també veritat que la ss hauria pogut intensificar els esforços per controlar aquestes persones, tot i que ho va fer més del que habitualment es pensa; i això no es evident: aneu a preguntar-ho als generals francesos, que estaven ben amoïnats, a Algèria, amb els seus alcohòlics i els seus violadors, els seus assassins d' oficials.
(Pàgs. 26-28)
Aquesta reunió tan poc decisiva es va fer segurament el 27 de juny, perquè l'endemà ens van convocar a un discurs de l'Obergruppenfuhrer Jeckeln i els meus llibres afirmen que el discurs en qüestió va tenir lloc el 28. Jeckeln i Blobel probablement s'havien dit que als homes del Sonderkommando els calia una mica de direcció i de motivació; a útima hora del matí, el Kommando sencer va formar al patí de l'escola per escoltar l'HSSPF, Jeckeln no va anar amb embuts. La nostra tasca, ens va explicar, consistia a identificar i eliminar qualsevol element de la rereguarda susceptible de constituir una amenaça per a les nostres tropes. Qualsevol bolxevic, qualsevol comissari del poble, qualsevol jueu i qualsevol gitano podien en qualsevol moment dinamitar les nostres casernes, assassinar els nostres homes, fer descarrilar els nostres trens o transmetre a l'enemic informacions vitals. El nostre deure no era esperar que hagués actuat i castigar-lo, sinó impedir que arribés a actuar. Tampoc no era qüestió, vista la rapidesa del nostre avanç, de crear i omplir camps de presoners: tot sospitós seria passat per les armes. Per als juristes que hi hagués entre nosaltres, recordava que la Unió Soviètica s'havia negat a signar les convencions de la Haia i, per tant, el dret internacional, que regia les nostres accions a l'Oest, no s'aplicava aquí. Segurament hi hauria errors, sens dubte, hauria víctimes innocents, però, lamentablement, era la guerra; també quan es bombardeja una ciutat moren civils. Que això ens resultaria penós, que la nostra sensibilitat i la nostra delicadesa d'homes i d'alemanys de vegades se'n ressentirien, ho sabien; havíem de triomfar sobre nosaltres mateixos; i no podia sinó repetir-nos una frase del Führer, que havia pogut sentir de la seva pròpia boca: Els caps deuen a Alemanya el sacrifici dels seus dubtes. Gràcies i Heil Hitler. Allò havia tingut si més no el mèrit de la franquesa.
(Pàgs. 36-37)
Al centre de la multitud, en un gran cercle lliure, fatxendejaven alguns homes disfressats amb roba extravagant treta d'un teatre o un museu: una perruca del temps de la Regència amb una casaca d'hússar del 1812, una toga de magistrat brodada d'ermini, armadures mongoles i tartans escocesos, un vestit d'opereta mig romà mig renaixentista amb gorgera; un home duia un uniforme de la cavalleria roja de Budienny, però amb un copalta i un coll de pell, i agitava una llarga pistola Mauser; tots anaven armats amb garrots o amb fusells. Als seus peus, diversos homes posats de genolls llepaven l'empedrat. De tant en tant un dels tip us disfressats els clavava un cop de peu o de culata; la majoria sagnava abundantment; la multitud cridava més amb cada cop.
(Pàg. 55)
Jonathan Littell. Les benignes. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2007. 1168 Pàgs.
anava més calent que la pixada d’un camell.
ros com una patata de bossa.
Albert Sánchez Piñol. Tretzè Tristos Tràngols. Ed. La Campana, Barcelona, 2008, 4º ed. 170 pàgs. Pàgs. 65 i 68.
Els analfabets del segle XXI no seran pas els qui no saben llegir ni escriure, sinó els qui no saben aprendre, desaprendre i reaprendre. (Alvin Tofflere)
Digues-m’ho i ho oblido, ensenya-m’ho i ho recordo, involucra-m’hi i ho aprenc. (Benjamin Franklin)
Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat. (Marc Aureli (121-180)
Vaig fer un esforç convulsiu per aixecar-me, però, just en aquell moment ell em va mirar amb indulgència per sota del pinçanàs i, de cop i volta, em vaig empetitir, la cama se’m va convertir en cameta, la mà en maneta, la persona en personeta, l’essència en essencieta, l’obra en obreta, el cos en cosset; ell, en canvi, creixia i seia, mirant-me de cua d’ull i llegint el meu manuscrit pels segles dels segles, amén. I seia.
Witold Gombrowicz. Ferdydurke. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1998. Traducció: A. Rubió i J. Slawomirski. 1ª ed. ISBN: 84-7727-224-7. 380 pp. P. 32.
Ni el pare ni la mare no varen donar la més petita explicació a aquells nens sobre l’espectacle que acabaven de veure. Les criatures doncs, se l’hagueren d’explicar ells mateixos. [Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 408.]
Des d'aquella època, Elizabeth Lavenza esdevingué la meva companya de jocs i, quan ens vam anar fent grans, la meva amiga. Era dòcil i de bon caràcter, i tanmateix era alegre i juganera com un insecte estival.
[Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 29.].
Aquell dia, li agradava el món. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 76.].
En cada vida hi ha capítols que rarament es llegeixen, i sens dubte mai en veu alta. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 104.].
Per a mi potser el verb més polític és aquest: aprendre.
Marina Garcés, entrevista revista L’Avenç 485, des. 2021, pàg. 28.
Al capdavall, crec, amb més força que la que crec en cap altra cosa, que l'únic que importa és l'amor. Ah, els vells tòpics... Però això és el que crec. Ho Crec. Sí. Jo. Ho crec. Perdut si no en tens. La vida és una broma pesada si no en tens».
Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 162.
La solitud no seria solitud, ni el descans no seria descans mentre el voltor de la fam em tingués el bec i les urpes clavades als costats.
Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 356.
Una mora d’Omar és l’amor del romà
Amb un ram i rom ora el romà
L’amor del romà és una mora d’Omar
El romà amb ram i rom per mar
no mor d’amor
Els futurs no realitzats només són branques del passat: branques seques.
(Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili.Trad. F. Sales). Ed. Empúries. 2ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 31.
...creia que el veritable dolor de la vellesa – la pèrdua dels éssers estimats, sobreviure als amics— era l'absència de la mirada aliena, és a dir, l'horror de viure sense ser observat.
Yalom, Irvin D. El dia que va plorar Nietzsche. (When Nietsche Wept. Trad. G. García). Edicions
de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416987214. 444 p.
REINA
Menys art i més substància.
William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p. P. 100.
REI
En els camins corruptes d'aquest món / la rica mà del crim pot desplaçar la llei, / i molt sovint veiem com el botí serveix / per comprar la justícia.
William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p. P. 182.
HAMLET
Aquest ja feia compliments al mugró de la dida abans de començar a xuclar. Com molts altres ocells del mateix niu que són molt admirats en aquests temps que corren, només aprèn les expressions de moda i, per contacte amb altres de la seva corda, va acumulant paraules buides i les fa servir fins a l'esgotament en les converses més profundes i subtils; però, a la primera bufada, s'esfumen les bombolles. William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p. P. 287.
No saps que els homes de dreta són més tolerants que la gent d'esquerra? Saben que la veritat és un laberint de miralls.
Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 50.
Cada persona és una singularitat, és a dir, les persones no es deixen sumar.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 11.
Si sabéssim llegir bé, és a dir, escoltar bé, unes quantes pàgines d'un bon autor ja serien matèria suficient per a tota la vida.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 112.
La capacitat, l'elasticitat d'esperit de saber veure un fet des de dos costats diferents, d'intentar d'habitar l'oposició i el contrast. Aquesta és una virtut que requereix que siguem conscients de les pròpies contradic cions. Requereix humilitat, subtilitat i pietat.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 118.
No la pedra encerclada ni la pedra dedicada, ans la pedra pedra, la pedra dura, la pedra salvatge, la pedra dins la pedra, i en la pedra l'univers, en la pedra l'alè, en la pedra els rius i el foc, el ple i el buit dins la pedra.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 123.
Nosaltres som l'escala, els esglaons de l'escala, el caminant que puja i baixa per l'escala i la necessitat de l’escala.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 141.
I la vida en comptes de tragèdia ha esdevingut melodrama. El melodrama o el drama còmic són la for ma pròpia de la nostra època.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 141.
És present tot el que pot ser present o només és present una porció, una part del que podria ser present? per què hi hauria d'haver una part no present? Què ostenta l'estat de no-presència, l'estat del que ha es present i ara és absent i l'estat del que és i ha estat sempre absent?
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 167.
Hi ha un moment que la poesia és passivitat, és activitat, és so, és música, és impuls, és gest, és intuïció, és reflexió, és pensament, és veu, és pregària, és conjur, és convocació, és talismà i amulet. Aquest és el moment.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 196.
Tota visió comporta la ceguesa corresponent. Quan mirem una cosa deixem de veure les altres. Que la llibertat hagi de conviure en nosaltres amb la necessitat i amb la limitació és una paradoxa que posa en una situació difícil la llibertat. I, tanmateix, l'esclau, el vassall, el súbdit, el pres saben què és la llibertat. No en poden dubtar.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 227.
En una sala rectangular i sempre massa petita, assegudes en seients exactament iguals, forts i grocs, respiraven l'una al costat de l'altra, amb la mirada perduda, les figures míseres i hieràtiques dels habitants del dolor.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 246.
Davant de situacions com la mort la noció de llibertat apareix com una befa o com una impostura.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 256.
Les reixes més efectives són les que no es veuen.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 270.
Els tirans són lliures? Els dèspotes d'ells mateixos lliures? Hi ha una situació, un lloc, un instant, en è la llibertat ens fa lliures de nosaltres mateixos?
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 291.
La interpretació és la manera humana d'aproximar-se a la veritat.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 367.
Hi ha moltes raons. La raó política, la raó amorosa, la raó narrativa, la raó poètica, la raó econòmica, la mo religiosa, la raó reflexiva, la raó contemplativa, la raó memorativa, la raó filosòfica, la raó matemàtica, la raó sentimental, la raó sensual, la raó sexual, les raons del cor i les raons del cap. I entre totes participen en la configuració del sentit de la raó.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 383.
Adorar l'ésser i adorar els éssers: l'arbre, la llebre, l’ona, el roc. Tot existent és sagrat
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 389.
És evident, és tràgicament evident, tenim la llibertat de tenunciar a la llibertat.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 391.
El camí ens va menant lluny de tot i de tothom, és el camí que et porta cap a la solitud de tu. És el camí que et pertany. És el camí intrínsec, essencial. El camí del desert i de l'oblit de tots els camins. Però a través de l'entotsolament necessari en tu i en el teu camí arribes a l'esplanada del tot i de tothom. Arribes al lloc.
No hi ha autors. Hi ha oïdors, miradors, testimonis mèdiums, excavadors, capbussadors i parallamps.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 408.
La veritat és més això que ara et descobreix que no pas el que et pensaves que era. La veritat sempre habita el futur. Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 410.
La poesia és l'intent de la paraula. No únicament l'intent de justificar-la sinó de fer-la arribar al centre, al fons. Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 442.
L'afany d'explicació espatlla el saber. Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 454.
El coneixement no és el darrer estadi a què aspirem En tot cas, és una etapa prèvia. El darrer estadi consisteix a gaudir d'una vida real, plena, sencera i feliç.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 524.
El dogmatisme és la manifestació aguda de la impotència de la raó.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 586.
L'home no vol pas renunciar a la llibertat. Al contrari, la valora, però, en general, la defuig. Considera que en les circumstàncies actuals és un compromís massa exigent dependre de la llibertat.
Els poders saben que un règim de submissió, si no va acompanyat de sacrificis gaire importants, és ben tolerat per una part notable de la població.
La nostra experiència de l'opressió i de la restricció de la llibertat, com la de la majoria de la humanitat, és una experiència de generacions, de segles. Voler-la reduir a un període, a una etapa, és una iniquitat.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 599.
Els homes ens mentim metòdicament per poder suportar la nostra ignorància.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 605.
El bilingüisme en primer lloc i el multilingüisme en segon lloc són els estats de fet en què l'home deixa de tenir intimitat amb la paraula.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 607.
La neutralitat, en un sistema de violències, és sempre una immoralitat, una abdicació.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 624.
Si et mires, tu ets una distància de tu mateix; si mi res cap a fora, cap al bosc o cap al mar, tu et trobes més a prop de tu, ets una solitud.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 643.
No ets lliure de no morir-te però ets lliure de creure que ets immortal.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 651.
Acollir un poema vol dir esperar-lo, deixar-lo venir, rebre'l amb respecte i amb atenció, escoltar-lo i hostatjar-lo amb reverència perquè romangui entre nosaltres.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 653.
Cal que el mestre sigui no solament el qui ensenya sinó sobretot el qui aprèn.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 655.
Només tenim la certesa de no tenir cap certesa.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 669.
Quan escoltem ens posem en situació no solament d'acollir totalment l'altre sinó també d'acollir-nos a nos altres mateixos com a altri.
Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 687.
«Tu ets al món només perquè hi ha lloc.»
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 23.
Era un moment de joia per a elles i per als nens, els quals se sentien tots units per aquella cosa inefable i sense amos que és la vida.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 56.
(però llavors no hi havia qui manava i qui obeïa: hom vivia segons el propi estatus)
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 61.
En el fons, la característica del nostre temps és la d'haver tret importància a les coses.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 81.
Noia, al voltant del teu blanc recinte
hi ha un llaurador inclinat sobre l'esteva, i llaura.
L'aloseta amb la seva veu clara
l'acompanya des dels cels de jacint.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 81.
Calia compadir-lo perquè era solter, i potser no havia estimat mai ningú, i no podia comprendre, doncs, que l'odi fa més indissoluble el matrimoni que no pas l'amor.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 190.
El Senyor Sebastiano hauria dit que també ella havia anat “a buscar pa millor que el de blat”.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 208.
Però no era només això: era que ell havia heretat de vés a saber quins avis, o potser només de l'observació de la seva incerta salut, un sentit màgic de les coses, en virtut del qual cada acte era un ritual, cada paraula l'eco d'una altra paraula, cada fet un misteri. I no es pot dir que no tingués raó.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 220.
Tancat en si mateix, en la contemplació dels seus mals, no havia pensat mai en l'amor, ni l'amor no havia pensat mai en ell.
Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 225.
La religió és el color que la nostra ànima assumeix segons la llum a què s'exposa. Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 331.
En certa manera, és veritat tot allò en què nosaltres creiem.
Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 338.
—I saps per què? Perquè hi ha un altre món a més del que nos altres coneixem, el món dels somnis, dels monstres i de les quimeres, el món dels deliris, de les passions i dels misteris. És un món que en alguns moments ens frega i ens indueix a accions que no tenen sentit, o bé, senzillament, ens fa estremir, com un buf d'aire glaçat que passa a la nit, com el cant d'un rossinyol que surt de l'ombra. No sabem fins on s'estén, si té límits o si és infinit, si és a dintre o a fora de nosaltres, si assumeix les semblances de la realitat per revelar se o més aviat per amagar-se. Les profecies són semblants a les paraules que un home adormit pronuncia en el son.
Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 339.
Sed primum vivere; abans que tot ve la vida, no et sembla?
Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 382.
«Fuig, infant! / Ves cap a les fonts i el bosc / de la mà d'una fada, / perquè i món hi ha molts més plors dels que tu podries copsar.»
W.B. YEATS, The Stolen Child
La injustícia no és una peça de la maquinària del sistema. És la maquinària.
Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 687.
Quan un home comença a citar el seu pare, és vell. S'ha acabat la història.
Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 701.
Si que sou matiner..., i qui matina fa farina, com diu la dita. Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 257.
Eva Helada (@evaspinola70) Filòloga “A Itàlia els 1940 deien: «Hi ha tres coses incompatibles entre si: intel·ligència, honradesa i feixisme. Qui és intel·ligent i feixista no és honrat; qui és honrat i feixista no és intel·ligent, i qui és intel·ligent i honrat no és feixista». Està claríssim, no?” (Diari Ara, 06/08/2024).