14 CONTES

catorze contes

primer

Una dona militar a l’Afganistan per telèfon de text. La Danny es trobava a vint-i-dos mil quilometres de casa, i a set mil de la casa del Lluís.

-Danny Richard: Senyor, se’t veu molt maco i dolç. ¿De quin país ets?

-Lluís: Sóc català, i tinc més de 65 anys, per tant de “maco” res de res. Gràcies per la teva gentilesa. Cuida’t!

Danny Richard: Moltes gràcies senyor.

-Lluís, penja el telèfon.

Van passar uns dies, ella feia era d’Estats Units d’Amèrica del Nord, era soldat a l’Afganistan, país ocupat des de l’atac guerriller de l’onze de setembre de 2001 a la ciutat més influent de la terra emergida i submergida: Nova York. Com calia una requesta d’on era la soldat o soldat. Sí, la foto era d’una noia, però podia ser un noi Danny o Daniel en català, volia dir el meu jutge és Déu. El cognom Richard o Ricard en català, significava el rei valent. No quedava clar si era com volia el Lluís, una noia, o molt pitjor, un noi. El país de la Danny, es van esvair els dubtes molt lentament. Hi havia per l’aspecte, de l’única foto que registrava el telèfon, el doble d’edat entre ella i ell. El Lluís calculava el doble, tot i que ingenu, romàntic, confiava que les edats de la Danny i ell, s’acostessin més. Aniria tancant el cercle durant les successives converses de text en el telèfon.

-Danny Richard: hola Senyor. ¿Com et trobes? M’agradaria que bé. Jo passo per un mal moment, estic gestionant les tempestes de la vida aquí a l’Afganistan. Tot és força complicat. He rebut la teva resposta,  moltes gràcies, ets molt amable. És un plaer que em consideris el meu amic.  Conèixer-nos és un procés gradual: el meu nom complet és Danny Richard, insisteixo. Sóc una soldat nord-americana, que treballa aquí a Afganistan. Tinc 32 anys. Alguns dels nostres soldats ja han tornat a casa, sóc un dels pocs que encara fan servei a l'Afganistan. Sóc soltera, viuda de fet, volia dir sense parella, potser no m’explico bé. Em vaig casar fa temps, però vaig perdre el meu marit en un accident de cotxe ja fa uns quants anys. Celebro ara tenir-te com un nou amic i pregar perquè el Senyor Totpoderós ens ajudi a tenir una bona amistat. Ara vull que l’aprofitem estimat, per aprendre més sobre tu, les teves aficions. Qualsevulla que us sigui plaent.

Amb la flegma de l’edat crepuscular, el Lluís volia un vincle luxuriós. El seu somni: la Danny viatjaria 7.000 km. Per ell. En la seva fantasia la Danny era bonica i feia de soldat.  La bona noia enamorada d’un home just i un xic luxuriós, normal. La Danny havia de ser feliç. No havia espai pel drama, seria una comèdia. Preciosa de cara, el perfil era la seva creu. Somreia millor que reia. Amb la metralladora inspirava seguretat. la soldat Danny Richars.

-oOo-

-Lluís: potser vaig ser massa lacònic. Desconfio dels missatges apassionats. Em sap molt de greu la pèrdua del teu marit. És difícil gestionar la solitud. Els últims quaranta anys he fet de professor de secundària amb adults. Com que internet és una eina útil, he construït llocs web i blocs. Són gratuïts, crec que el meu salari és suficient, puc intentar ser una mica generós, tot i que em costa veure’m com un senyor d’esquerres, ho intento si més no. Trobaràs Danny, pàgines que crec senzilles amb conceptes sintètics amb solucions per als meus estudiants i els que en xarxa em trobin. Hi ha una mena de manual d’ús, no m’atreveixo a dir, petita filosofia. Com que el medi que has emprat per trobar-me no permet esplaiar-se, seria pràctic tenir  el teu correu electrònic. Contestaria així amb més comoditat. No m’agraden els telèfons. El meu ja el tens. Estem molt allunyats i això es bo per començar.

Mai va saber el correu de la Danny, la dona pertanyia a una generació que tenia telèfon mòbil després de donar-li al xumet i l’ós de peluix. Es mostrava juganera, estava avorrida, o apuntava en una llibreta mental els homes que havia seduït a distància, o volia fer mèrits en algun assumpte que no arribava a obscur: d’un gris emboirinat. O tot alhora. Com totes volia un continent esplèndid, el seu cos; i un contingut més enllà  de la normalitat, la seva personalitat. La situació oscil·lava, no obstant,  entre el biberó i el bibelot.

23 de març de 2019 cap a les 10 del matí hora de Barcelona.

-Danny: hola senyor, què feu avui? Estic molt contenta de sentir-vos de nou fins i tot de veure la vostra bella imatge. Gràcies pel vostre missatge. Vull dir-vos la veritat, tot el que necessito és un bon home, honest i sincer per a una relació seriosa, també com un amic. Això és justament el que vull i res més. Em va agradar molt la vostra foto, per això vaig decidir enviar-vos el primer missatge. Sóc nord-americana i no puc amagar els meus sentiments; et veus molt maco i m'agrada. Si us demano el vostre número de WhatsApp. Seria més àgil la nostra comunicació.

La Danny, soldat i vídua va donar un número de telèfon innocu, el Lluís no li va donar més importància capficat com estava en usar només el correu. Dies després quan la suposada comunicació esdevingué interrompuda pel Danny, cauria en una mena de parany, el telèfon +44 7597 655028 tenia el prefix del Regne Unit. La Danny no estava a l’Afganistan tenien el +93. Talment, era una relació que faria petar de riure, al més passerell en xarxes personals per internet. El parany segurament estava preparat, però era tan innocent que segurament no deixaria una petja massa profunda.

-Lluís: Acaba de passar un bon dia, i des d'aquest petit país et saludo afectuosament. El teu idioma, l’anglès, l’americà que diuen a vegades, no el parlo, unes quantes paraules per fer anar l’ordinador, sóc un negat d’oïda, cap sentit de l’harmonia, una fonètica tortuosa que es refugia en el ritme per no semblar idiota. Danny, segur que ets més bona amb els idiomes. Com vaig començar estudiant lletres a la secundària, hauria de recordar les hores de traducció del grec clàssic i llatí. La resta: francès i espanyol eren normatives, i el català com a llengua del meu país estava prohibida pel feixisme del dictador espanyol en un més dels episodis negres de la història d’Espanya, el que va de 1936 a 1975. La meva dona em té per un gandul, sortosament no massa cobdiciós ni covard.  Ella si que en sap d’idiomes i a més te oïda per la música. Parla molt bé el francès, ha passat dos anys a la Facultat de Filologia Catalana i ha cantat en un cor semi professional d’òpera. Tenim  una filla periodista, i un fill protèsic i higienista dental. Ja diràs alguna cosa. Una encaixada cordial.

El Lluís li va passar el seu whatsapp, van canviar la manera de dir-se les coses, però el diàleg va ser igual fluid, directe cap a la patacada. Arribaria el moment en que la que havia iniciat la partida de billar, la deixaria, la Danny no seguiria, i el Lluís no en sabia res de caramboles, no era el seu esport. A l’edat madura assumia un rol barroc, havia deixat enrere el cànon arcaic i clàssic. Suposava que alguna cosa romania d’allò que se’n diu, el perfecte equilibri de les formes: el tarannà clàssic.

-Lluís: aquest any celebro 40 anys de lectures, no han estat una passió –sí al principi- suposo que una necessitat, una habitud agradable per on conduir en solitud aquella pedanteria que invocà un meu i únic amic d’adolescència. Als llibres hi col·loco un ex-libris amb una fotografia o imatge que em crida l'atenció. Un per any, pel proper he pensat amb la teva imatge, m’és plaent. Poso els ex-libris en els volums que em regalen o compro. ¿Em pots explicar quin tipus de literatura t'agrada, tinc un bloc de novel·la històrica per la xarxa. Tinc tanmateix coses d’història i d'art, força escaients en el meu ofici.

-oOo-

La Danny i el Lluís van canviar la forma de entendre’s. Ara tot aniria per  WhatsApp, per molt que incomodés al Lluís, ja s’ha dit: tenia molta prevenció pel telèfon. Ell defugia del contacte oral i per vídeo conferència, preferia la lletra. I ara que era tan ràpida, millor que millor. La Danny va rebre un ex-libris convencional, molt d’ara, duia la seva fotografia més avinent: somreia de front, el front ampla i lliure de cabell, només un floc prim li baixava cap un ull com si subratllés la mirada, a sota de la foto en color: la millor que trobaria del Danny, hi figurava el nom i cognom del Lluís, la direcció electrònica i l’any de compra del llibre. Molt en línia dels altres ex-libris, ni millor ni pitjor; tot i que traspuava sentiment, afecció i per descomptat: sexe.

-Danny: Ok.

-25 de març de 2019, quasi les tres del migdia a Barcelona.

-Danny: Hola. La meva vida amorosa és com un llibre. Cada any té una nova pàgina amb noves aventures que contar i coses per aprendre. Estic molt orgullós de comptar amb un gran home com tu ara, i crec que tindrem molts capítols bons i meravellosos en la nostra relació, amb bones històries que explicar en el futur. Però tracti de ser honest amb mi en totes les nostres converses perquè només la honestedat i la sinceritat generaran confiança. Després la confiança generarà amori l’amor farà que la relació duri per sempre. Espero que vostè sigui un bon home amb mi. No puc escriure molt perquè estic a punt de sortir ara mateix amb els soldats per a la desfilada de la tarda: I els meus companys estan preparats i esperant-me. Per favor, cuidi’s, m’agradarà molt saber molt més en endavant; que tingui un bon dia.

-Lluís: veig que escrius molt bé el català.  Insisteixes en la paraula honestedat. Honradesa és una virtut que dono per descomptat en les persones que conec. No obstant prefereixo interrogar-me si realment en soc d'honrat. De moment et puc dir que no persegueixo els diners. Sense ser ric, no tinc masses ambicions en aquest sentit. En tot cas, el meu materialisme crec que no és mecànic, voldria que fos dialèctic, es dir, més elaborat. No em considero un romàntic en el sentit francès de la paraula, o ficció. Tinc pocs amics, i aquests provenen del meu àmbit laboral. A la meva edat, un munt de vegades, m'he preguntat si tornaré a ser feliç. I sempre he arribat a la conclusió que no. Però tanmateix, haver-te trobat em fa feliç, pel simple fet que intueixo que tens empenta, il·lusió, i pel fet de trobar-te en una situació de risc a la guerra de l’Afganistan, espero que no aspiris a ser una heroïna. Sóc d'esquerres a la manera europea, i he perdut el compte des de quan intento continuar sent-ho. És difícil, tot i que per a un educador hauria de ser una obligació. Ser soldat, com ser policia és una cosa neutra. S'obeeix a un govern, i aquest es pot equivocar. No tinc cap prevenció vers els teus compatriotes, ans el contrari, encara considero el meu escriptor favorit a E. A. Poe. Un dels meus arquitectes és F. Lloyd Wright. I considero el president F. D. Roosevelt un dels grans homes de tots els temps. El Estats Units d’Amèrica del Nord (EUA) vàreu acollir grans exiliats republicans com R. J. Sender. No et vull cansar, suposo que ets molt afable. Una característica que atorgo solament a dones. No la sabria definir. És una mena d’aurèola que genera simpatia, però també admiració. Explica'm coses teves, i sobretot no tinguis por, encara que decideixis mantenir-te en silenci. Alguna cosa, l'atzar o la necessitat, em menen cap a la teva persona. Respecto profundament la dona de qualsevol edat i condició, crec que el vostre tarannà dialogant és absolutament necessari per corregir aquest món, imperfecte. Els catalans som molt diferents dels espanyols, hem fet les revolucions burgeses i industrials, com vosaltres i els britànics, des de 1640. No vàrem conquerir Amèrica, ni en som responsables de l'expulsió dels jueus i moriscos que va fer la monarquia hispànica. Som demòcrates perquè coneixem el sentit profund de la paraula. Ens considerem únics perquè creiem que no tenim ningú per sobre... però tampoc per sota. Que passis una bona nit, i si déu existeix, que et protegeixi, et faci viure una llarga vida, on no et falti l'amor. Allò que quan tens les necessitats cobertes, es fa del tot inajornable. A tothora i en qualsevol moment.

A partir d’ara el Lluís ja no va tenir notícies de la Danny, tocat pel joc, ximplet, li agradava dedicar temps a un assumpte que ja considerava ridícul, però que l’atreia. La Danny desapareguda, no es comunicarà, semblava que havia esgotat el joc. Hi havia una pàgina de Facebook molt senzilla on hi apareixia en tres fotografies, una la ja comentada; l’altre mig de perfil: no era la bona. I una difosa de grup amb els seus soldats: unes noies en una mena de rotllana com la imatge típica de les tres gràcies de qualsevulla pintura del barroc.

Copenhaguen, 4 d’abril de 2019, hi viatjà per turisme amb la seva parella. Una estança curta però profitosa, era la ciutat de les estàtues, d’en Thorwaldsen  i les gliptoteques, en un país molt ric, el lloc també de Kierkegaard, on pensador que feia molt de temps havia llegit. També passaria el pont cap a la sueca Malmoe en un dia. En moments de sojorn a l’hotel, pel mòbil adreçava missatge sense resposta: era l’altar del monòleg. Semblava en caricatura el protagonista de “La mort a Venècia” de Thomas Mann. Sí, sortosament era el seu cas, el d’un farsant, inexpert. Això potser el salvaria. Passades les sis de la tarda la relació era ja una cosa. La cosa és que el Lluís escrigué.

-Lluís : fa dies que no dius res, suposo que vas molt enfeinada o que simplement t'ha decebut alguna cosa, d'aquest nou amic. No sóc massa creient. La veritat és que no se si crec o no en alguna cosa que ens diferenciï els humans, de la resta d'animals. Masses casualitats? Atzar? La qüestió és que en una setmana, tu primer i després una operadora de telefonia, em van desitjar que déu em protegeixi. És d'agrair, i jo, evidentment -si déu existeix- us desitjo el mateix. Que, penso, no està de més. M'agradaria saber més coses teves, per exemple a quina ciutat i estat vas nàixer, quins són els teus estudis. Si penses continuar a l'exèrcit, o bé et planteges altres ocupacions. Quines són les teves aficions (esport, lectura, música, amistats, viatges). He estat a Amèrica tres vegades, primer només a Nova York, després vaig anar a l'Argentina, d’Uruguai i Brasil; i el passat estiu vaig anar al Canadà de costa a costa. Per tant el que conec menys són els EUA, i sé per tercers que és molt divers i tremendament atractiu. L'experiència que tenen els espanyols amb el teu país és bastant decebedora. Van ser derrotats el 1898 i Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam, passaren a ser lloc sota el vostre domini. Després, durant el feixisme franquista, els EUA van donar suport a aquest totalitarisme, perquè eren fonamentalment anticomunistes. I per últim a la segona guerra del golf, el president Bush, el britànic Blair i l'espanyol Aznar segellaren una aliança contra Iraq que de retop, provocà l'atemptat d'Al Qaeda a Madrid l'11 de març de 2004 amb més d'un miler de morts. D'això evidentment no en té la culpa el poble, tot i que quan vota republicans, ja pot intuir que la cosa no pot anar gaire bé. No se si com a soldat us permeten ser massa crítics amb la vostre nació, m'agradaria pensar que sí. No et canso més, si tens temps i ànims, m'escrius. I encara que no ho facis, no t'amoïnis, sense ser massa intuïtiu, crec que essencialment ets una bona persona, o millor, una persona bona.

-oOo-

La cosa acabava, el Lluís ja dibuixava el final de la història, en llenguatge actual, una narració líquida que es movia sense paper per la xarxa. Tot eren laments o provocacions, calia una resposta. El 4 de juny de 2019 a les envistes del final de curs, per a ella també. El calendari per tothom comença amb l’inici del curs escolar quan mort l’estiu, la tardor embolcalla llibres i alumnes, per assolir nou mesos d’aprenentatge. Amb les vacances d’estiu vindrà una nova manera d’aprendre sense obligacions, les generacions emmalalteixen d’allò que en diuen sentiments, i que són rutines. I beneïdes les rutines, l’agenda, el calendari, la normalitat, i pel Danny, desfilada rere desfilada a l’Afganistan, a Londres, a Barcelona, o a un punt dels EUA d’on se suposava que tenia casa seva.

-Lluís (passats dos quarts de vuit): em sap greu no tenir més notícies teves. Mira he trobat un poema que potser t'agradarà

Es tallava, el poca solta del WathsApp. No estava pas malament la servitud vers les empreses tecnològiques dels EUA, sempre a canvi de que et deixessin un racó de consciència que permeti cridar visques: estic alienat.

-Lluís: continuo: El poema:  Estimar és un lloc / Perdura al fons de tot i d’allí venim / I és el lloc on va quedant la vida. (Joan Margarit).

-Lluís: replicant tu, jo no sóc un robot. Sóc comunista. Que el teu déu et protegeixi i et carregui les bateries. Bon dia, bona hora i bona mort quan sigui l'hora. És el darrer dia de juliol, sempre a tarda. Tot escoltant la música de Blade Runner de Vangelis, per la pel·lícula de Ridley Scoot.

-oOo-

Van passar mesos sense resposta, tot i que aquella fotografia d’inici restava en la ment del Lluís, to d’una pensà en un programa de reconeixement facial per internet, i cercà alguna imatge semblant a l’enviada. De sobte es feren visibles un munt de fotografies. El primer era que la Danny Richard es deia Lana Brooke, i a mesura que s’anaven buscant més cerques, la noia s’anava despullant, fins aparèixer del tot conilla, amb postures obertament provocatives. A les fotos hi figurava un web no operatiu, també hi venien enllaços a diferents xarxes, aparegué una nova on el Lluís va demanar amistat i fou correspost. Cal dir que abans havia rebut una trucada de l’estranger, i que al contestar es parlava en anglès, No va esbrinar res més i penjà. Podria ser que la Danny Richard de llavors hagués volgut donar una mena d’explicació.

El Lluís tenia ara un repertori d’un dotzena de fotos de la Sally, en va cercar algun vídeo i res. En algun lloc la Lana Broke feia anar que era actriu. Cosa que no calia dubtar-ne. El que era innegable és que li agradava jugar, i no tenia masses manies per anar deixant anar noms i professions. Com que era creient. ¿Què en pensaria el seu marit estavellat en un auto, quan entrés a internet des del paradís? ¿Què en pensaria el gloriós exèrcit dels EUA quan abans o després tenien un membre tan disposat a no dur el vel de cortesia, per les autoritats mahometanes de l’Afganistan?

No tot però van ser interrogants, el Lluís no podia pair que fos un més dels enganyavat per la messalina de l’Afganistan. I ho va anar esbombant amb diàlegs curts amb companys, que se’n reien, tot i que ell, el Lluís, sempre afirmava que ho feia per jugar.

No s’ho pensava ni ell, com en qualsevol estafa, qui pateix engany, com més coneix el detall de la seva innocència, més ruc es creu. El Lluís no es deprimia fàcilment però es capficava sovint en els més absurds dels problemes. És adir en aquells que es resolen per si sols.

El Lluís repassà tots els pecats en una relació seriosa. De pensament havia traït la seva dona, malgrat que tampoc calia dir-li res, perquè s’hauria quedat astorada la dona de la manca de sentit comú del seu home. Cosa que estava perfectament demostrada. El sentit comú en un matrimoni de llarga durada és millor no emprar-lo, els altres tots tenen la seva avaluació, farcida d’exemples i metàfores, allò de la memòria d’una relació que deixa béns materials. Cada vegada més materials, i menys ideals. Cadascú en una parella és amo dels seus secrets, i en el cas del matrimoni del Lluís, el no buscar brega, el no discutir, el fer de bona gana el que l’altra vol, es va imposant sempre que un dels dos –en aquest cas el Lluís, calli. En un ambient de classe mitjana, a partir d’una edat en que sorprèn fins i tot que s’arribi a final de mes, i que es tingui estalviada alguna cosa. És millor actuar amb els secrets justos, però sempre secrets. La Danny/Lana no arribava a secret. Tot i la sensualitat del seu cos, al despullar-se condemnava al segon pecat del Lluís. El primer era de pensament; el segon era la paraula. Buff! Cal ser realista, ingenu potser sí, babau, càndid, però per principi disposat a no pagar per sexe. Això es fa amb la relació monògama, i mantenint a ratlla la concupiscència. Uns quant poemets, una floreta per la seva inicial atenció. El cert era que les paraules del Lluís no havien anat a més, tot i l’emprenyada de fer-la reaccionar, dient-li que ell no era un robot. I l’obra no passava d’un existència virtual amb pàgines canviants i amb webs inexistents.

La Danny/Lana podia ser una aprenent d’espia, però no va recollir cap informació sensible, senzillament perquè el Lluís era un home normal, aquell que pensa que la rutina és necessària. És la rutina l’assassina del temps, i el temps convé passar-lo amb unes normes que no cal que siguin bones, simplement normes.

segon

La Marga fou la primera dona.

La Marga va aparèixer durant la meva adolescència com un llamp feridor, és el secret més ben guardat que tinc fins ara. Era estiuejant com jo de Sant Fost de Campsentelles on la família llogava una torre que havia estat l’escola del poble durant la República. El que es deia Sant Fost de Baix, una pineda on hi havia torres de prestigi.  Des de casa meva es veia una gran torre, on jugàvem a frontó tennis i ens banyaven a la seva piscina: aquí si que tinc una de les dues fotos que conservo de la Marga.

Vaig veure per primera vegada la Marga a Sant Fost, en una missa i en una torre, l’efecte va ser fulminant, em vaig enamorar. Era la primera noia que vaig estimar. Tota la colla de Sant Fost eren un o dos anys més grans que jo, m’hi vaig incorporar; érem tres noies: la Marga, la Cristina i la Carmen; i molts nois: l’Artur i el Josep i jo per una banda; el Josep era del poble. Els altres nois eren de famílies benestants. El Julián, el seu cosí Xavier; ambdós eren a banda de cosins molt amics, el Miguel, el Joan i el seu amic Francesc, el Josep i el Marc de la meva edat.

La Cristina era cosina del Fede, que va acabar sent un bon amic meu ja a Barcelona. El Fede serà important quan escrigui sobre la tercera: la Isa. La Cristina i jo simpatitzaven. Connectar l’estiu a Sant Fost amb Barcelona, quan tots anàvem a col·legis diferents era complicat encara que tots eren propers, a l’Eixample. La darrera vegada que la vaig veure va ser el 1976 a Barcelona, em va donar un petó a la galta, el primer i l’últim. En un Sant Fost ja crepuscular, l’adolescència ens menava vers a Barcelona, independitzats de la tutela paterna,  ja no hi anàvem gaire, va ser una nit per a mi molt trista, havia d’haver estat amb la Isa. La Marga hi era però ja no era tant important. Ambdues, la Cristina i la Marga anaven amb les seves parelles, i en lloc d’acompanyar-los a la discoteca, em vaig retirar discretament. 

Paul Auster a La nit de l’oracle: anota moltes maneres diferents per senyaler el colp que et pot deixar una dona quan la veus per primera vegada: la flama de l’existència, l’espurna interior, la llum interna del jo, el foc de l’essència. Rebla l’escriptor per definir una cosa que pot resultar molt cursi, molt d’adolescents, malgrat que ambdós ho érem.

La Carmen era la tercera noia. Va tenir un paper discret. La Marga era el focus d’atenció permanent en una colla amb massa xicots. Per tant, era ridícul posar-se a la cua, perquè hi havia tres que més o menys directament ho van fer públic, només un amb èxit.

El meu germà quatre anys més gran sovintejava una altra colla a la part alta del poble, al bell mig entre la part de baix d’on érem nosaltres i l’alta, havia l’Aplec, una mena de club privat que durant un temps deixava lliure el soterrani perquè els joves tinguessin una discoteca, crec que no es ballava. Si es feia a una de pagament del poble més gran del costat: Mollet, també hi anàvem i sentíem els hits del moment. La cronologia de tot plegat fins a 1972 és bastant confusa, el 1969 tenia jo catorze anys, potser una mica abans ja sortia amb la colla d’estiuejants. La qüestió és que en tres o quatre anys van passar les dues primeres dones importants en la meva vida: la Marga i l’Isa. Em fa la sensació que el temps va ser molt llarg, i encabir dos grans amors en tant poc temps em sembla del tot irreal. Les diferències entre les dues primeres no existien, teníem si fa o no fa la mateixa edat. Les dues darreres són més de deu anys més joves. El conflicte només va aparèixer amb la penúltima, dubto que li pugui posar un nom real, l’equivocació va ser tant gran que va esguerrar el que hagués pogut no passar de l’amor platònic, conservant una amistat que podia ser molt profitosa. Tot ho vaig fer malbé pel caprici filosòfic de passar del platonisme a l’epicureisme: la passió per la quarta també va desaparèixer després de set anys.

La Marga té l’avantatge que sempre apareix com una ucronia quan la solitud sentimental és més acusada. Mica en mica va fer cas, a casa seva tenien una taula de ping pon en una mena de garatge, no s’hi encabien masses persones, i tampoc era una casa especialment hospitalària. No recordo cap actitud amistosa de la mare de la Marga, i menys del pare, un advocat bastant estirat. Tampoc el contrari, era gent correcta i prou. Manta de vegada ens trobàvem una quans amb ella davant del reixat, una vegada em va convidar a fer una partida. El ping pon ha estat l’esport on més he reeixit, vàrem fer moltes partides la Marga i jo, també a Barcelona, on quedàvem entre setmana per jugar en un establiment públic. Sortíem sols gairebé sempre menys els finals de setmana on sovint érem quatre: la Marga, la Núria, el Fede i jo. La Marga també jugava a tennis i esquiava, nedava amb nosaltres.

Una vegada a Barcelona, recordo una primera trobada amb la Cristina i la Marga i algú més, en un bar de la Gran Via. També trobades davant de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, jo amb un vestit gris amb un nus de corbata que em va ensenyar a fer el meu avi. Recordo una discoteca del carrer Tuset en un soterrani. Recordo unes trobades al Pub Renault al carrer Còrsega, on ja estàvem asseguts de costat, el Fede i la Núria; i la Marga i jo: era el triomf definitiu. Tots els altres pretendents havien desaparegut, però jo restava en l’anonimat de l’amor no declarat, i així continua fins avui.

La Núria era molt amiga de la Marga en aquell moment, amb l’Amparo i l’Ada, havien compartit escola a les teresines de Rambla de Catalunya amb Diagonal, on és ara la seu de la Diputació. Quan la Marga es va aparellar sentimentalment amb l’Artur, i va desaparèixer del meu espai, vàrem continuar fent dues parelles de final de setmana: la Núria, el Fede, la Isa i jo. La Isa fou una aportació meravellosa de la Núria.

Amb la Marga no obstant abans havíem sortit molt, l’acompanyava el vespre a casa, ja tenia la segona fotografia que conservo de la Marga de llavors.

Cal situar ara una mica la cronologia, el 1969 havia llegit el Martín Fierro de José Hernández, es va estrenar com a film el mateix any i jo vaig animar a la Marga, l’Artur i algú més a veure-la, l’Artur i companyia van marxar abans d’acabar-la, abans però va fer un comentari extemporani sobre un meu suposadament enamorament de la Marga: en tots els anys que em estat amics mai no s’ha insistit sobre això. Quan s’esmentava a la Marga, sempre era ell el curiós, perquè van estar un temps junts, de parella sentimental que es diu ara.

Per tant entre el 1969 finals i el 1970, vaig monopolitzar l’atenció de la Marga com a amic. Ara ho trobo ridícul, ni ella ni jo teníem parella, és pot estar tant de temps sense esmentar els sentiments íntims? Sí, només una vegada, érem la Marga, el Fede i jo, cap el tard, ella volia anar a missa i el Fede la va acompanyar, jo romangué a la porta del temple. La Marga era religiosa practicant, una vegada em va parlar d’un catecisme holandès que li interessava llegir, i li vaig regalar. A la fi de la cerimònia de missa, no vàrem  tardar massa en marxar cap a cas, abans però, la Marga em va dir que em telefonaria; no ho va fer, sempre m’ha quedat el dubte que era una cosa important. Més tard ho vaig relacionar amb l’enamorament que va tenir la Núria de mi, i que ella mateixa quan ja sortia amb un xicot, m’ho confessà. Mai se’m ha declarat cap noia, aquest va ser l’únic cas i no hi havia res a fer, car la Núria ja sortia amb un noi. En una acadèmia també a misses dites un company em va dir que havia una noia colada per mi. Són els dos únics casos en la meva vida, on les dones m’han estimat o enamorat de mi. Mai es podrà saber però potser de saber-lo, jo també m’hagués enamorat. Per tant, abans de la Núria, només comptava la Marga; i amb la Núria com a amiga, sortint amb el Fede i altres noies, el meu problema va ser la Isa. I la Núria sabia que jo n’estava de la Isa, i jo mai li vaig expressar els meus sentiments, tot plegat el típic enrenou del jovent d’una època casta, melindrosa, plena de mentides i rotundament cursi.

Tot i que sortíem sovint només la Núria, la Marga, el Fede i jo, de vegades s’apuntava l’Artur i el Josep. Així un dia vam anar a esquiar, la primera vegada per mi, mai m’ha interessat. Amb el tren de tornada, l’Artur es va començar a insinuar a la Marga. En els dies posteriors, ella em va confessar que no se sentia atreta per ell. Però la qüestió és que al cap de poc temps ja sortien formalment. I adéu Marga. Només una vegada ens vam trobar sols, en una cafeteria, jo li vaig parlar del meu incipient compromís polític contra la dictadura. La Marga i jo estàvem ja en dos universos paral·lels, res teníem per dir-nos. Abans, la darrera sortida bans del seu compromís, ja es mostrava distant, irònica, tinc mal record.

Més endavant en una revetlla, anava jo amb una noia de la que vaig ser molt amic. Hi eren la Marga i l’Artur. Ella em va proposar que donés un petó a aquella noia. La proposta no tenia sentit, frívola. Em va fer mal.

Més endavant vam sortir en parella en alguna ocasió però res transcendent. Després la Marga va trencar amb l’Artur, i jo vaig seguir sent amic d’ell, fins avui. La darrera vegada que la vaig veure en fa quaranta quatre anys. No l’he oblidat. El mateix dia que feia seixanta-cinc anys, l’edat de la jubilació, la Marga em va felicitar per internet, em va sorprendre i li vaig contestar formalment Ara la somio despert però se’m fa impossible imaginar el que hagués pogut ser i no va ser.